Exposicions (38 total)

Els contes de Sebastià Juan Arbó: dels manuscrits a l’edició impresa

A1.jpg

Sempre m’havia semblat que no era jo un escriptor amb condicions per a la narració curta; tenia la impressió, en efecte, que el gènere no encaixava amb les meves facultats, i molt a desgrat meu, havia decidit renunciar al conte.
He dit molt a desgrat meu, perquè, en efecte, la manca d’aquella aptitud m’apesarava; sempre, i d’ençà dels meus començos, m’havia il·lusionat escriure alguna d’aquestes narracions; de comptar amb alguna entre les meves obres. [...] admirador de Wilde en els seus Contes; més admirador encara de Poe, en els d’aquest autor; admirador de Txèkhov i de Boccaccio dintre de la seva manera, sense comptar alguns altres, no tan famosos, creia que a vegades s’enclou molt millor una lliçó, una idea, en una narració breu que en una novel·la; en el conte resulta més fàcil conservar l’atmosfera, [...] per considerar, en una paraula, que com a obra d’art, pot donar-se-li una major perfecció. («Pròleg explicatiu», Narracions del Delta, 1965, p.7)

© Fons Sebastià Juan Arbó (Arxiu Comarcal del Montsià)

Nazario: art i dissidència en temps de repressió i d'alliberament

PREMSA1.jpg

La història de tot allò queer i les realitats dissidents constitueix un relat viu en el qual la ciutat de Barcelona adquireix un paper protagonista. Aquí, Nazario (Castilleja del Campo, Sevilla, 1944) emergeix com un dels referents de l’alliberament sexual i del còmic underground a Espanya.

La seva obra gràfica, precursora en un context de lluita social, s’inspira en d’altres artistes gràfics com Tom de Finlandia i Ralf König. Va ser un dels primers artistes a reflectir identitats materials i de gènere habitualment desplaçades als marges de la societat, en un temps convuls d’avenços en drets i conquestes socials. Nazario, com a pioner dins d’un món hostil, fa de l’homoerotisme, la sàtira i de l’extravagància, un paraigües per al naixement de tot un moviment artístic contracultural únic. De la mà d’altres figures com Camilo o Ocaña faran de la Barcelona dels 70 un emblema pel moviment LGTBIQ+.

L’exposició planteja un recorregut cronològic des de la dècada dels setanta fins a l'actualitat sobre l’artista, en un diàleg entre la seva obra i les seves experiències vitals estructurat en tres capítols -Nosaltres no tenim por, nosaltres som, De l’underground a l’overground i Quotidianitat i dissidència des de la finestra de plaça Reial.

En definitiva, es proposa una aproximació en que la creació i l'art s'interrelacionen amb la Història personal de Nazario i la Història del col·lectiu queer.

Fausto Miguélez (1942-2022)

FaustoMiguelezSociologia.png

Presentació

 

Fausto Miguèlez va tenir una llarga i compromesa trajectòria vital, sindical i acadèmica. Nascut a les muntanyes de La Cabrera (Lleó), va cursar els seus primers estudis a la Universitat Gregoriana de Roma, al costat de la Fontana de Trevi, lloc idíl·lic al que va tornar després moltes vegades. A Roma va desenvolupar una amistat infrangible amb altres sociòlegs com Marco Marchioni i Josep Picó, que l'han acompanyat en tots aquests anys. A Itàlia va realitzar tasques d'enllaç amb el moviment de les Comissions Obreres, encara clandestí. Als anys setanta va tenir també una estreta relació amb Astúries, on va emigrar la seva mare i una germana. Fruit d'aquest compromís també és la seva obra “La lucha de los mineros asturianos bajo el franquismo”.

En Fausto Miguélez es va doctorar en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​amb una tesi en què estudiava la lluita antifranquista desenvolupada pels treballadors de l'empresa SEAT. Va ser un dels fundadors del Departament de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Més tard va impulsar el Centre d´Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), que representava aleshores un pas pioner en la formació d'equips de recerca, un model que després s'estendria a les universitats de l’Estat. A més, a la seva última etapa com a director del QUIT va ser el principal impulsor de l'Institut d'Estudis del Treball (IET), que va néixer amb la vocació d'obrir una perspectiva de recerca interdisciplinària al voltant del treball i les relacions laborals.

En Fausto també es va implicar en les tasques de gestió a diferents nivells. Va ser director del Departament de Sociologia de la UAB, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia i director del Centre d´Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT) fins a la seva jubilació. La seva contribució al desenvolupament del Departament de Sociologia de la UAB i de la sociologia catalana en general el van portar a obtenir el Premi Catalunya de Sociologia 2013, entre molts altres reconeixements. Al llarg de tota la seva trajectòria professional, i fins i tot després de la seva jubilació com a catedràtic, va estar bolcat en la investigació social i en la formació i el desenvolupament intel·lectual de les persones més joves que l'envoltaven.

Persona incansable i rigorosa, era a la vegada afable i de tracte proper. La seva immensa capacitat de treball i el seu compromís polític el van portar a compaginar la seva activitat acadèmica amb la seva implicació sindical i la transformació de la realitat laboral i social que l'envoltava. Va ser un dels líders del moviment de professors numeraris, així com responsable de formació sindical a CCOO durant els anys setanta. En Fausto era enèrgic i emfàtic en la defensa de les seves conviccions, però alhora dialogant i respectuós.

Són moltes les obres i articles de recerca compromesa amb el món del treball que ens deixa, entre elles un important estat de la qüestió que es recull a “Las relaciones de empleo en España”, coordinada juntament amb Carlos Prieto. Fidel al seu sentit de responsabilitat i lleialtat, sempre va tenir una relació entranyable amb Itàlia, i amb les seves universitats i amics. El seu compromís en la lluita contra la desigualtat sempre va ser innegociable, tant quan analitzava les polítiques d'ocupació, com quan investigava al voltant de les relacions laborals, com quan estudiava els factors d'estructuració de les classes socials a Espanya i Catalunya. En aquestes àrees de recerca, en Fausto ha estat professor i mestre de diverses generacions de sociòlegs i sociòlogues. Però en Fausto va ser també un exemple d’esforç, generositat i rigor per a totes les persones que hem treballat amb ell. Trobarem a faltar el seu compromís, la seva capacitat de lideratge i el seu humor intel·ligent i sorneguer.

Els companys i companyes del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT)

Gairebé 250 anys de Molière en català

06_josep-carner01.jpg

Gairebé 250 anys de Molière en català:

exposició organitzada en el marc del cicle "Molière irreverent: de la joia en el teatre"

Jean-Baptiste Poquelin, Molière, és un dels autors dramàtics més traduïts al català al llarg de la història i les seves obres han tingut una gran acceptació per part del públic en diferents èpoques. Les primeres versions conegudes, la majoria aparegudes a Menorca i el Rosselló, es remunten al segle XVIII, però és durant les primeres dècades del segle XX que es produeix una eclosió de versions molieresques i és també quan veuen la llum les obres completes del dramaturg.
Les traduccions i representacions quedaren estron­cades d’ençà de la guerra i durant la dic­­ta­du­­ra, quan l’edició en català fou pràcticament anihilada. No fou fins a partir de la dè­ca­da dels sei­xan­ta que les traduccions foren autoritzades després de més de dues dècades de restricció i Molière tornà a ser traduït profusament.
Arran de la mort del dictador, el 1975, la situació editorial començà a assolir una relativa normalitat i, sobretot als anys vuitanta, es reprengué amb força l’activitat traductora. Des d’aleshores han tornat a proliferar les versions del dramaturg francès.
La seva in­cor­po­ració a la literatura i l’escena catalanes del segle XVIII ençà ha anat a càrrec de traductors amb interessos i criteris diferents —des de traductors professionals que treballen per encàrrec fins a dra­maturgs, directors i escriptors impulsats per una afinitat personal— que han generat un gran ventall de productes també molt diversos, en alguns casos destinats a la representació i en d’altres a la publicació, incloent-hi edicions infantils i adaptacions de diferents tipus.

José Adelantado Gimeno: in memoriam

PepeAdelantadoGimeno.PNG.png

La radicalitat del Pepe (in memoriam)

El professor José Adelantado Gimeno (el Pepe) ens ha deixat, i ho ha fet massa aviat. Després de ser professor al llarg de més vint anys al Departament de Sociologia de la UAB es va jubilar fa poc més de quatre anys. Els estudiants que hi ha avui a la Facultat doncs, no el van poder gaudir com a professor. Aquestes línies volen ajudar a fer-lo conèixer entre els que no van tenir la sort de fer-ho, i a recordar la seva excel·lent tasca com a professor, investigador, company i mentor compromès i entranyable.

La trajectòria acadèmica del Pepe no va ser tradicional. Provinent d’una família treballadora, va haver de fer compatibles el treball i l’estudi des dels 14 anys i intentar accedir a beques (algunes concedides però no remunerades!) per seguir estudiant. Els estudis d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona els va realitzar en paral·lel al seu treball al sector de la banca. Es va graduar l’any 1983 i després d’uns anys com professor a temps parcial, primer a la UB i després a la UAB, va poder dedicar-se plenament a la docència i la recerca a partir de 1992, quan va esdevenir professor titular del Departament de Sociologia.

Els seus primers treballs sociològics reflecteixen el seu interès per l’estudi del poder i les relacions de dominació. Fascinat principalment pels treballs de Foucault, la seva tesi doctoral, defensada l’any 1992 amb el títol Orden cultural y dominación. La cárcel en las relaciones disciplinarias, és una anàlisi dels canvis en els sistemes de disciplina i control social de la presó, però no de manera aïllada sinó com a part dels nous mecanismes que regeixen la regulació dels espais i les normes en institucions del capitalisme avançat, com l’escola o la fàbrica. Les noves normes disciplinars i els nous sistemes penals, lluny de ser expressió d’un canvi real són, segons mostra la seva tesi, nous sistemes de manteniment de l’ordre social basats en els canvis de les formes de dominació i control.

Però sens dubte, la gran aportació del Pepe es produeix a partir de 1996, quan crea el Seminari d’Anàlisi de Polítiques Socials (SAPS) al Departament amb l’objectiu de generar un espai d’estudi i anàlisi sociològica de les polítiques socials. Els nombrosos sociòlegs i sociòlogues que avui ens dediquem a l’anàlisi de diferents àmbits de la política social (rendes, prestacions, educació, treball) devem sens dubte al Pepe la capacitat de liderar no només un nou espai de recerca, sinó una nova perspectiva crítica en l’estudi de les polítiques socials.

El Pepe ens va aplegar a molts en la seva passió per construir una nova aproximació teòrica, que observés les polítiques socials no només com a funcionals per compensar les desigualtats generades pel capitalisme o com a il·lustratives de diferents règims de benestar, com els descrits per Esping-Andersen en la seva famosa tipologia. L’obsessió del Pepe va ser la de construir les eines teòriques i metodològiques per estudiar la dimensió constitutiva de les polítiques socials. El Pepe tenia clar que l’estudi sociològic de les polítiques socials havia de ser capaç de mostrar també la dimensió estructurant de les mateixes. Traslladant la teoria de l’estructuració de Giddens a aquest àmbit d’estudi, la seva anàlisi subratllava el paper actiu i no només reactiu de la política social. Un paper actiu en el procés de mercantilització de les relacions socials o en la definició del paper de la família o la societat civil. En un fantàstic article publicat conjuntament amb José A. Noguera a la revista Papers, els autors sintetitzen les necessitats i raons d’aquesta nova aproximació i les noves possibilitats d’anàlisi que pot obrir. Fruit d’aquesta obsessió es publica l’any 2000 el llibre Cambios en el Estado de Bienestar, amb la participació de molts autors que, sota la direcció del Pepe i inspirats per la seva perspectiva crítica, analitzen polítiques laborals, sanitàries, educatives, d’habitatge, migratòries o familiars. El llibre es convertí en els anys següents en una referència per a qualsevol analista de les polítiques socials a Espanya. Alhora, el Pepe exportà el seu marc d’anàlisi a la seva estimada Amèrica Llatina, en nombrosos viatges a Argentina, Brasil, Equador, Mèxic, Xile, Colòmbia, Cuba, etc.

Si avui l’estudi de les polítiques socials és un dels actius més visibles a la nostra Facultat, amb cursos i màsters en aquest àmbit i amb grups de recerca en educació, treball, polítiques migratòries o prestacions socials, és en bona mesura gràcies al caràcter pioner i passional del Pepe, i a la seva capacitat per arrossegar-nos en la seva passió.

Fora d’això, la seva manera d’estar a l’acadèmia a molts ens va produir sempre molta admiració. En un món enervat per la híper-productivitat, la competitivitat i la vanitat, el Pepe va saber sempre crear-se tant un espai personal com una xarxa de relacions que posessin per davant el debat intel·lectual i l’interès genuïnament intrínsec pel coneixement. Un coneixement que a més servís per avançar en la comprensió dels fenòmens socials que castiguen els més vulnerables. Un coneixement que el Pepe mobilitzava des de l’acadèmia, però també des de la seva participació activa en moviments socials de base. El Pepe estudiava i investigava amb el cap, però des de les seves tripes remogudes per la injustícia social i la desigualtat, que va viure en la seva pròpia pell. Des de la seva radicalitat i valentia intel·lectual va ser capaç d’interpel·lar els grans teòrics de l’Estat de Benestar, mostrar el seu inconformisme amb les suposades virtuts dels modes reformistes en la política social i desemmascarar els implícits entre la política social i l’acció de govern. En aquesta qüestió, el Pepe era un autèntic martell. El seu convenciment era ferm, però no defugia mai el diàleg i la confrontació intel·lectual. Li encantava debatre, discutir i polemitzar, però sempre des d’una gran cordialitat. Més enllà d’això, en el terreny personal el Pepe era un personatge excepcional. La seva casa de Cerdanyola estava sempre oberta a col·legues i amics, amb vetllades memorables i sobretaules que s’allargaven amb tertúlies apassionants. Gran amic dels seus amics, conversador incansable i rei dels acudits, sobretot a partir del segon carajillo.

Els que el van tenir com a professor saben bé que el Pepe era un profe diferent. Un profe sense power point, un profe que s’asseia sobre la taula, mirava als ulls als seus alumnes i els feia pensar. Provocador nat, polèmic i estimulant. Així era el Pepe, un tipus que portava un vermut als seus alumnes per celebrar el final de curs i fer evident que el viatge intel·lectual, quan es fa en comunitat, té un valor incalculable. Serà feina de tots nosaltres seguir el seu exemple i intentar que el viatge no s’aturi.

Gràcies, Pepe. Infinites gràcies.

Xavier Bonal, Eduardo Calderón, Mariña Couceiro, Josep Espluga, Clara Fontdevila, Judith Jacovkis, Martí Manzano, Àlex Montes, José A. Noguera, Lluís Parcerisa, Francesc Miguel Quesada, Xavier Rambla, Aina Tarabini, Òscar Valiente, Antoni Verger.

GEPS (Globalisation, Education & Social Policies), octubre de 2021

Michael Ventris i el desxiframent de l'escriptura Lineal B

MichaelVentris.png

L’1 de juny de 1952 l’arquitecte anglès Michael Ventris va escriure la seva nota de treball nº 20 amb el títol: “Are the Knossos and Pylos tablets written in Greek?”, on per primer cop suggeria que l’escriptura sil·làbica Lineal B de les inscripcions en argila trobades en diversos jaciments micènics de Grècia transcrivia la llengua grega, desxiframent que va confirmar en un mes en una carta adreçada a l’epigrafista nord-americà Emmet L. Bennett, Jr. (18.06.1952)(*) i en una entrevista radiofònica de la BBC l’1 de juliol de 1952. Aquest desxiframent, fita històrica en el camp de les ciències de l'Antiguitat, va retrotraure més de sis-cent anys, fins el 1400 aC, la història documentada de Grècia i de la llengua grega.

En el centenari del naixement de Michael Ventris, nascut a Wheathampstead (Regne Unit) el 12 de juliol de 1922, i en el setantè aniversari del seu genial desxiframent de l’escriptura Lineal B, la Biblioteca d’Humanitats ha organitzat una exposició amb mostra de material bibliogràfic, epistolar i fotogràfic a l’entorn de la figura de Michael Ventris, així com sobre l’escriptura i el grec micènic, per tal de donar a conèixer la importància del desxiframent de Ventris i dels estudis micènics, presents en la docència del Grau de Ciències de l’Antiguitat, i l’important fons que la Biblioteca té d’aquests estudis.

(*)Carta de Michael Ventris a Emmett L. Bennett, Jr. anunciant el desxiframent de l’escriptura Lineal B (18.06.1952) [cortesia de: Program in Aegean Scripts and Prehistory, Department of Classics, The University of Texas at Austin]