Joan Carandell

El nostre més sincer agraïment a la família Carandell, fent especial menció a la Mercè i Assumpció Carandell i Robusté, per les seves aportacions i per compartir amb nosaltres amb gran generositat els seus records i les seves experiències personals. Agraïm també l’amable col·laboració del senyor Josep Maria Vilumara i Lamarca, amic de de la família, amb els seus comentaris. També donem les gràcies a la senyora Guillermina Puig autora de la fotografia del Joan Carandell assegut a la cadira a Sant Pere de Ribes, al principi d’aquesta biografia.

1. Orígens i família
2. Josefina Robusté, la seva dona
3. El matrimoni Carandell-Robusté
4. Infància i joventut abans de la Guerra Civil
5. Guerra Civil espanyola
6. Tornada a Barcelona
7. Biblioteca Econòmica Carandell
8. L'escriptor Llorenç Sant Marc

Orígens i família

Joan Carandell i Marimón va néixer a Barcelona l’any 1901. Va ser un home d’una trajectòria brillant, un emprenedor i un autodidacte que es va formar com a advocat i com a economista; negociant nat des de la infantesa, bibliòfil vocacional i més endavant, en arribar a la seva edat madura, un conegut escriptor de novel·les que signava amb el pseudònim Llorenç Sant Marc.

Joan Carandell era fill de Joaquim Carandell i Paretas i de Francisca Marimón i Vidal. Els Carandell eren descendents d’una família benestant de Figueres. Joaquim Carandell, es va casar amb Francisca Marimón, filla de Joan Marimón i de Margarida Vidal. En Joaquim Carandell va aprendre l’ofici de cadiraire i la família va marxar de Bàscara a Santa Coloma de Farnés, fins que la necessitat els va empènyer cap a Barcelona, l’any 1900.

A Barcelona, “en Joaquim Carandell i la Francisca Marimón van viure en una ”botiga” al núm. 3 del carrer de Sant Jacint a la Ciutat Vella, al darrere del mercat de Santa Caterina. Se’n deien botigues “als baixos mig soterrats que tenien una finestra al sostre” (1). Solien ser llocs normalment localitzats a una planta baixa d’una casa on es guardaven els queviures i algunes eines. “La vida allà era molt dura, tenint en compte que en Joaquim Carandell tenia una malaltia reumàtica important que l’impossibilitava treballar, i per tant, la mare, s’havia de llevar a les quatre del matí per anar a pintar rajoles a mà, que era la feina que havia fet des de joveneta, i tenia que deixar el seu fill Lluís a càrrec de son pare (1). L’any 1901 va néixer el que seria el seu fill Joan Carandell i Marimón.

Pel que fa a la banda Marimón, pertanyien a la classe menestral ja que eren petits propietaris d’una rajoleria a Bàscara encara que en realitat eren fills de Calabuig, una entitat de població del municipi de Bàscara. Degut a un contratemps familiar bastant important, en Joan Marimón va haver de deixar la família i va anar a viure a Barcelona. Per aquest motiu el negoci familiar es va ressentir i la família va quedar sense gaire recursos.

(1) Carandell, Mercè (comunicació personal, 2015)

Torna al Index

Josefina Robusté, la seva dona

Al segle XIX la vinya era molt important a Catalunya, era una de les fonts de subsistència dels pagesos i agricultors. L’Eloi Robusté i Ferran, era l’hereu d’una pròspera família de pagesos, vivien a una de les cases més grans de l’Espluga de Francolí, Can Joanet de l’Eloi. L’any 1863 però, va acabar aquesta bonança deguda a la primera plaga d’un insecte fins llavors desconegut a Europa i que es va estendre també pel Principat: la fil·loxera de la vinya. Va arribar a Europa l’any 1860 des d’un carregament de cep americà. Aquesta plaga va malmetre les vinyes causant un gran daltabaix econòmic. Provocà la destrucció del modus vivendi de molts agricultors, generant un dels primers grans fluxos migratoris de persones del camp a la ciutat. L’Eloi Robusté va haver d’emigrar junt la seva dona Maria Rosés i Masdeu (acèrrima d’Esquerra Republicana) (1) l’any 1904, junt amb el seu fill Eloi Robusté i Rosés (filòleg i autor d’una gramàtica catalana, que després destacaria com a novel·lista. La seva novel·la Sascha escrita en castellà, està prologada per Josep Pla).

A Barcelona, l’Eloi Robusté Ferran, va treballar com a escrivent a l’Ajuntament de Barcelona; quan sortia d’aquesta feina anava a fer de conserge a la Ciutadella (aleshores no existia el Parc), on s’havia fet l’Exposició Universal del 1888 i continuava treballant d’ajudant pel que fes falta. Eren uns temps molt difícils i s’havia de millorar l’economia familiar.

Malgrat la seva procedència humil, es tractava d’una família molt polititzada i al corrent de l’actualitat i dels progressos del país. La seva filla, la Josefina Robusté va destacar aviat per la seva intel·ligència i per la seva gran curiositat. Va començar a estudiar al col·legi a les monges franceses de Cluny a la Diagonal. Va ser una persona amb grans inquietuds, amb tarannà curiós i sociable, molt activa, va aprendre francès i piano, i va ser una “lletraferida impenitent” fins al final de la seva vida (als seus 86 anys, encara estudiava grec antic) (2)

(1) Carandell, Mercè (comunicació personal, 2014)
(2) Carandell, Mercè (comunicació personal, 2015)

Torna al Index

Matrimoni Carandell-Robusté

En Joan Carandell es va casar amb la Josefina Robusté l’any 1927. La Josefina va tenir un paper clau en el desenvolupament intel·lectual de la família: va fomentar l’interès per la cultura de forma àmplia, en totes les seves vessants. Els Carandell eren una gent oberta, que no tenien prejudicis i eren tolerants amb les idees dels altres. La casa del matrimoni va estar sempre plena de tota mena d’intel·lectuals, escriptors, pintors, polítics, músics... que anaven i venien, i que eren convidats a dinar i a sopar i a llargues sobretaules i tertúlies que sovint acabaven a la matinada.

Molts d’aquests intel·lectuals vivien, en plena dictadura, gairebé en la clandestinitat. Van ser també uns grans apassionats del teatre i sovint feien a casa obres clàssiques amb els seus fills (cosa que va marcar molt en Josep Maria Carandell i que el va fer interessar-se cap el teatre, ja que com diu ell en el seu llibre, va ser el primer cop que es va adonar que es podia fer teatre en català) (1) o bé representaven textos clàssics, com ara Muñoz Seca o Lope de Vega, així com també contes populars.

Aquest ambient tan creatiu i cosmopolita va ser un caldo de cultiu en la vida dels seus set fills, Lluís, Assumpció, Josep Maria, Teresa, Mercè, Joan, i Cristián (en aquest ordre a la fotografia). D’aquesta nissaga ha sortit escriptors i periodistes, metges, mestres, filòlegs i catedràtics, guardonats amb diversos premis com per exemple, el premi de traducció Josep Maria de Segarra atorgat a Cristián Carandell per la seva traducció de la Lisístrata d’Aristòfanes, o el premi Eugeni Molero de Periodisme i Investigació a la secció mèdica de la Mercè Carandell “Vist en consulta” publicada al setmanari "L’hora del Garraf” i "Tres de vuit" el 1994-1995. Igualment destacable la Medalla d’or al mèrit del treball atorgada a Lluís Carandell l’any 1995 i el títol de Fill adoptiu de Madrid donat amb el consens de tots els partits polítics per iniciativa de Tierno Galván. O l’extensíssima obra assagística de Josep Maria Carandell i Robusté que va donar a conèixer amb la seva especialització en l’estudi de l’arquitecte Gaudí.

(1). García Ferrer, Joan Manuel. (1999). Josep Maria Carandell. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, Comissió de Cultura

Torna al Index

Infància i joventut abans de la Guerra Civil

En Joan Carandell va viure en una Barcelona de principis de segle, una ciutat immersa en el conflicte social i amb un creixement marcadament accelerat. Hi havia dues Barcelona, una era una ciutat amb grans projectes urbanístics; l’altra Barcelona era una ciutat proletària, que malvivia en els barris més insalubres. La capital catalana comptava aleshores amb 500.000 habitants, dels quals uns 170.000 eren treballadors assalariats, i la gran part d’ells, analfabets. Homes, dones i nens a partir dels set anys, que treballaven en unes condicions pèssimes, sense lliurar cap dia, ni dissabtes ni diumenges. Era una ciutat dividida i separada per les diferències socials, la fam i la lluita envers els drets laborals i humans, enardida per la formació de la CNT i de la FAI i més tard per la formació de la Patronal pels germans Badia. Tot això quedarà extensament reflectit en les seves novel·les, de les quals en parlarem més endavant.

En aquest context històric, en Joan Carandell es movia com un peix a l’aigua. És sabut per la família (en Joan Carandell va escriure unes memòries de només tretze pàgines, just abans de morir (1), que quan en Carandell tenia quatre anys, revenia els pebrots i tomàquets, rebutjats pels venedors del mercat de Santa Caterina, que trobava per terra, per ajudar a casa. Tenia molta empenta des de ben petit i era el líder d’una colla de vailets que es divertien enfilant-se al campanar de l’església Santa Maria del Mar i per tot arreu on podien. L’anomenaven el Capitanet (1). Per entendre l’ambient dels carrers d’aquella època transcric alguns comentaris que m’explica ella mateixa:

A través dels seus contes, el meu pare explica l’ambient dels barris més lumpen, com l’escola de lladres que hi havia al carrer Sant Pere mes baix, on tots els nens que s’hi volien apuntar havien d’anar perfectament nets i correctament vestits. Vist des d’ara, sembla mentida, però moltes famílies enviaven els seus fills a aquella escola per que els ensenyessin a robar amb pulcritud i eficàcia. També és impressionant el tema de “les lloques”, que eren els caus on s’amagaven els lladres quan la policia es disposava a fer una batuda". (2)

La seva formació va ser en bona part autodidacta. Als 7 anys va començar a anar a l’escola del senyor Martorell (*) (1) però als 10 anys ho va deixar i va començar a treballar com a ajudant en una fàbrica d’uniformes militars.

Als 15 anys es va establir pel seu compte i va crear la seva pròpia empresa. Va llogar uns baixos al carrer Méndez Núñez i va muntar un negoci de venda de serradures pels vaixells que atracaven al Port de Barcelona. L’empresa es deia Carandell Hermanos. Els Hermanos eren ell i el seu únic germà, Lluís, vuit anys més gran i que fins aleshores feia d’empaperador per compte d’altri (1).

Eren els temps de la Gran Guerra i tal i com ens explica ell mateix:

(...) Em vaig dedicar a comprar i vendre de tot, perquè en aquella època a Europa faltava de tot i tot s’aprofitava. Vaig guanyar molts i molts diners; deu mil pessetes d’aleshores en tant sols un mes. Era una fortuna. (3 i 4).

Aquesta empresa va ser molt lucrativa per als germans, però amb el bloqueig d’Amèrica (5) li va ser impossible continuar i es va veure obligat a canviar algunes coses del negoci. Va continuar comerciant amb llenya i serradures directament amb els vaixells que atracaven al Port de Barcelona.

En acabar la Primera Guerra Mundial, va entrar de meritori en un despatx on el van orientar cap a l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local (6). Havia estat fundada per Enric Prat de la Riba l’any 1914 i que en aquell moment era regentada per Pi i Sunyer i Isidre Lloret. Quan va acabar els estudis el van destinar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona però ell s’hi va negar, ja que aviat va veure que allò no estava fet per ell.

Va ser llavors que es va plantejar de fer el batxillerat i la carrera de Dret. Es va especialitzar en Dret Mercantil, perquè, des de sempre, era un gran estudiós de l’Economia. Va començar doncs a treballar simultàniament de comentarista d’Economia en la revista La Nau, el Diario de Barcelona i El Noticiero Universal, en el qual feia la pàgina econòmica.

Aviat es llaurà un gran futur en el món econòmic barceloní anterior a la Guerra Civil. L’any 1927 ja formava part de la Sociedad de Estudios Económicos, que tenia la seu a l’edifici del Fomento de Trabajo Nacional on va començar de vocal, després de secretari i l’any 1931 va ser el president.

Més endavant va formar part del Comité Industrial Algodonero (7) especialitzat en estudis de mercats. Allà va treballar amb Carles Pi i Sunyer. Viatjava contínuament a Madrid com a assessor del Ministerio de Asuntos Exteriores y el Ministerio de Comercio. Tot això passava a principis de la República.

(1) Mercè, (comunicació personal, 2014)
(2) L’escriptora Rosa Caminals en va fer una novel·la sobre el tema Un segle de prodigis. Barcelona : Columna, 1995
(3) en castellà a l’original
(4) Permanyer, Lluís (1987). Joan Carandell : un senyor de Barcelona. La Vanguardia. (27-10-2016)
(5) bloqueig marítim que van exercir els britànics a Alemanya per tancar les exportacions d’Amèrica les potències centrals d’Europa.
(6) L’actual Escola d’Administració Pública de Catalunya
(7) Entitat on el propi Carandell va fer donació part de la seva biblioteca que més endavant com a AITPA, Asociación Industrial Textil del Proceso Algodonero, quan n’era president el senyor Josep Riba, va ser dipositada a la Biblioteca de CCSS de la UAB.

(*) no he trobat informació sobre qui era el senyor Martorell. Només en fa referència en un correu electrònic la Mercè Carandell (...) el Sr. Martorell que explicava el meu pare, era un mestre que tenia un pis prop de Santa Caterina on li enviaven la canalla (...)

Torna al Index

Guerra civil espanyola

Quan a Joan Carandell li pregunten com el va tractar la guerra civil la seva resposta no deixa de ser una mica irònica

“La veritat és que estava massa sol·licitat (...)” (1) en referència a que mentre per una banda el perseguien els de la FAI (perquè li van trobar una carta d’en Cambó a casa seva) també el buscaven des de la Generalitat per a nomenar-lo Director General de Comerç.

En aquells anys i segons les dades de Vicente Moreno Cullell en el seu article de la revista Sapiens “(...) es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, van poder fugir cap a la zona nacional després de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya (...)”

En acabar la Guerra Civil en Joan Carandell va seguir la ruta de molts altres anant cap a Perpinyà, i un cop reunida la família, van anar cap a Burgos. Com altres intel·lectuals, industrials, propietaris agraris i grans comerciants i financers de l’època, en Carandell va ser molt ben rebut, entre altres coses perquè era un expert en la indústria tèxtil. Va ser nomenat Assessor tècnic de la Junta Técnica del Estado, nom del primer govern de Franco.

En paraules del seu fill el meu pare va formar part “de los catalanes de Burgos” (2). Pot semblar contradictori però “(... ) en aquell moment no havia en el sector nacional la sensació que el règim era una dictadura, sinó una reacció momentània davant els esdeveniments (...)” (2).

Cal dir que en aquell moment també era advocat, ofici que exercia amb escreix. Però quan en Joan Carandell va comprendre que el règim de Franco era una veritable dictadura, va aprofitar la seva posició privilegiada per ajudar a moltes persones. Va ajudar a escapar a molts jueus dels camps nazis arranjant els papers perquè poguessin fugir a Anglaterra. Entre els que va mantenir correspondència per aquestes qüestions hi havia en James de Rothschild, banquer i famosíssim per ser el fill d’un dels fundadors de l’Estat d’Israel.

Segons en German Masid (3) “(...) Parece ser que fue por esos años cuando, con su influencia y capacidad de persuasión, dedicó una gran parte de su actividad en conseguir pasaportes para los judíos (...)”.

Per aquest tema va tenir també molta relació amb René Mayer, l’exprimer ministre de França, i amb intel·lectuals i gent important del moment com Eugeni d’Ors, Joaquín Ruiz-Giménez Cortés i el diplomàtic i home de lletres de Reus, Eduard Toda.

 

(1) Permanyer, Lluís (1987). Joan Carandell : un senyor de Barcelona. La Vanguardia, (27-10-2016)
(2) García Ferrer, Joan Manuel. (1999). Josep Maria Carandell. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, Comissió de Cultura
(3) Masid Valiñas, Germán. Juan Carandell Marimón (“Llorenç Sant Marc”) (1901-1988) [Socio núm. 51] de la Real Biblioteca.

Torna al Index

Tornada a Barcelona

Abans de viure a Burgos l’any 1938, la família es va establir a Bilbao on va treballar de nou d’advocat. Van viure a un pis del carrer del Licenciado Pozas a l’eixample de la ciutat on va néixer una de les filles, la Teresa, actualment professora d’universitat als Estats Units. Més endavant, de mica en mica i de forma esglaonada es van tornar a reunir tots a Barcelona.

A Barcelona continua treballant com a advocat especialitzat en Dret Mercantil i es nomenat president de l’Institut d’Estudis Hispànics de Barcelona, que abans havia estat l’Institut de Cultura Hispànica i participa en nombroses activitats econòmiques: treballa en negocis d’importació i exportació, crea una oficia de patents i desenvolupa la seva activitats en llocs de responsabilitat de la Banca Tusquets. Com que el pis que havien tingut a la Diagonal havia quedat malmès en un bombardeig, en Joan Carandell va comprar un pis al carrer de Provença núm. 288, entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia (1). L’edifici constava de dues plantes, un entresòl i el semisoterrani. Aquí s’anaven recollint els documents del seu projecte de biblioteca i on es crearia la Biblioteca Econòmica Carandell.

La casa dels Carandell es va convertir sobretot entre els anys 1948-1951 en un lloc de trobada i de tertúlia tots els dissabtes al matí. Allà es trobaven José Agustín Goytisolo (que es va casar amb la filla gran, L’Assumpció Carandell) i Juan Goytisolo, Ana María Matute, Mario Lacruz, Juan Germán Schroeder, Sempronio, Tísner, Joan Alavedra (secretari de Francesc Macià i pare de Macià Alavedra), Martí de Riquer i, en qualitat d’amic de l’Eloi Robusté, en Josep Pla. Hi ha nombroses anècdotes i comentaris en el llibre de J.M. Garcia i Martí amb tots aquets personatges (va ser un temps de bonança econòmica i també es va comprar del Mas Bové (2) una casa amb una finca molt gran, construïda al segle XIX, a Reus, que passà a dir-se Mas Carandell. Actualment aquest edifici (sense els seus magnífics boscos i jardins), pertany a l’Ajuntament de Reus i té la seu l’Institut Municipal de Formació i Empresa, entre d’altres.

Com a persona emprenedora i arriscada que era, va viure molts alts i baixos econòmics. Un cop més, als voltants de 1952 degut a la fallida de la Banca Tusquets, en Joan Carandell va haver d’enfrontar de nou problemes econòmics tenint que deixar el pis del Carrer Provença i instal·lant la família al Mas de Reus on la seva dona, la Josefina Robusté se’n va fer càrrec posant-la en explotació. En Joan Carandell es desplaçà a Madrid amb l’objectiu de començar de nou i l’any 1958 se n’hi va tota la família per tornar ja definitivament a Barcelona l’any 1962. (és en aquests trasllats que es va perdre molts documents de la seva Biblioteca, sobretot les fitxes de buidatges de llibres).

(1) L’any 1999 va ser la botiga de llibres Happy books que hi havia al costat del cinema Montecarlo.
(2) Els temps del Mas va ser una de les èpoques més harmonioses per la família. La Mercè Carandell s’emociona parlant dels jardins de la finca, dels rosers, de les olors, de la gent, dels convidats, de les magnífiques tertúlies, del bon menjar i del bon beure, de les converses lligades d’un dia per l’altre, del cirerer d’arboç, de la savina on a la primavera es posava el rossinyol a qui la mare donava la benvinguda amb una festa. I el parterre al davant de la casa, curull de flors i papallones. En Blas de Otero que s’hi passava llargues temporades al mas va dedicar un poema a la Mercè, El lagarto y la mariposa.

Torna al Index

Biblioteca Econòmica Carandell

Al pis de l’Eixample, els Carandell s’hi van instal·lar l’any 1939 i s’hi van estar fins els anys 50. La Biblioteca Carandell va sorgir de l’interès i la passió del Joan Carandell cap a l’Economia, una disciplina que a Espanya als anys 30 era encara molt naixent però que ja estava molt present als Estats Units. Aquest interès el va esperonar a crear una extraordinària biblioteca (que ja havia començat a fer abans de la guerra). Segons el seu fill Josep Maria, va arribar a tenir milers de volums (1) .
Es va crear a l’ampli semisoterrani de la casa. En Joan Carandell va veure les possibilitats del lloc i va contractar fusters, electricistes, pintor

Un cop fet això va buscar personal per a començar a classificar i catalogar els documents que havia anat recollint i comprant al llarg d’aquells anys, sobretot als llibreters de vell, acompanyat sovint per la seva filla Assumpció. Això és el que descriu el seu fill de la Biblioteca (1):

(...) a la biblioteca, hi treballaven cinc o sis persones fent fitxes; el fet realment important no eren els mateixos llibres, sinó la informació que se n’extreia resumida en milers de fitxes on s’esmentava i detallava una munió de referències que contenien totes les dades importants. Va arribar a tenir un milió de fitxes (...)

(...) entre els qui les elaboraven hi havia la professora d’alemany, el professor rus d’en Lluís, el secretari del pare... molta gent interessada venia a consultar-la. El que era curiós era veure-hi els retrats de Marx i Engels al costat d’altres importants economistes de la història. Devia ser l’únic lloc del país on s’exhibien (...)

El mateix Joan Carandell parla de la Biblioteca en l’entrevista de La Vanguardia (2) (3):

(...) vaig arribar a reunir 27.000 exemplars. Ara ocupa un lloc d’honor ... a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Bellaterra. Però no només hi havia llibres sinó també documents d’importància capital: per exemple, cartes de Cabarrús sobre la fundació del Banco de España, molts pergamins i entre ells un de Jaume el Conqueridor i altre de Ramon Folch de Cardona, en el que parla sobre senyorejar el Golf de Venècia amb les naos catalanes; ambdós documents els tinc dipositats en el Museu Marítim (...)

(...) aquesta biblioteca oferia una altra singularitat rellevant, apart del valor bibliogràfic: el sistema de fitxes que jo havia establert. A més a més de la tipogràfica i l’alfabètic d’autor, gràcies als informes de lectura, feia buidar fitxes de tota la documentació d’interès que els llibres contenien. Vaig arribar a reunir més d’1.400.000 fitxes gràcies al treball realitzat per 26 col·laboradors (...)

En realitat, si ens fixem bé, el que ens està descrivint és una autèntica base de dades, però manual. Malauradament aquesta documentació no es va poder recuperar mai, es van perdre en trasllats posteriors (4)

El contingut de la Biblioteca Econòmica Carandell dipositada a la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB ja està àmpliament descrit en els altres apartats del web i en diferents articles a la Viquipèdia. En la col·lecció, hi ha una bona part de pragmàtiques i altres documents legals però una gran part està dedicada a l’Economia de finals del segle XIX i principis del XX.

És especialment destacable el seu interès per l’aspecte econòmic de temes de caire quotidià com ara:

• estudis sobre l’economia de l’agricultura (cereals, cotó, lli, llana, la vinya i la fi·loxera...),
• la indústria alimentària (sucre, blat, pa, oli i olives, cafè, viticultura petroli ...),
• estudis sobre l’economia a Catalunya (del gremi de fabricants a Sabadell, de Terrassa ...), Espanya, Europa, Cuba, Estats Units...,
• estudis sobre la indústria del carbó vegetal, de la fusta),
• estudis sobre els ferrocarrils,
• llibres sobre aspectes de la banca, la hisenda, el comerç local, nacional i internacional, la moneda, el tràfic marítim, estudis sobre la salubritat de Barcelona, de com ens veien els estrangers,
• documents sobre la República, cròniques periodístiques de la guerra de Franco a l’Àfrica, la Guerra carlista, les conseqüències econòmiques de la Guerra a Espanya...

Cal destacar també altres temes que poden tenir interès pels investigadors perquè són absolutament contemporanis, com ara l’asil polític, el bilingüisme a Catalunya i les qüestions catalanes, els drets de les dones (normativa perquè les dones no hagin de treballar de peu, per exemple, regulació de les hores), els drets dels infants, els drets dels treballadors (el descans dominical, comparatives amb treballadors d’altres països, per exemple Alemanya...), el deute públic ...

Paga la pena també llegir la descripció de la Biblioteca que fa en Germán Masid (5), on dona informació i amb bastant detall de dades sobre el local, col·leccions documentals i referències directes de la família Carandell, extretes també de les seves entrevistes amb Assumpció, Mercè i Cristián Carandell Robusté.

Un dels documents més destacables és el llibre Biblioteca de los economistas españoles de los siglos XVI, XVII y XVIII (Separata de los Anales de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas). L’original de l’autor estava publicat l’any 1879 i reeditat el 1947, 1954 i el 1979. El llibre és de l’historiador, jurista i economista gallec del segle XIX, Manuel Colmeiro. Segons en German Masid (5) l’edició de 1879, que portava un retrat de l’autor gravat a l’aiguafort per José María Chico, era de 300 exemplars, els 100 primers van ser per als socis de la ABB (Associació de Bibliòfils de Barcelona) i la resta per als representants del món de l’empresa i l’economia . A les biblioteques de la UAB hi ha diferents edicions, la més actual és una 5a ed. ubicada a la Biblioteca de Comunicació de l’any 1979. A la Biblioteca de Ciències Socials tenim un altre document que no especifica l’any d’edició i un altre exemplar que forma part de la Biblioteca Carandell que és una còpia feta l’any 1943 del primer volum que estava en aquell moment exhaurit. En la seva portada apareix la següent nota:

Agotada la presente obra se procede a su copia, sacada de las Memorias de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas edición de 1879, tomo I / trabajo ejecutado por la Biblioteca Carandell, 1943.

(1). García Ferrer, Joan Manuel. (1999). Josep Maria Carandell. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, Comissió de Cultura
(2) En castellà a l'original
(3) Permanyer, Lluís (1987). Joan Carandell : un senyor de Barcelona. La Vanguardia, (27-10-2016)
(4)
(5). Masid Valiñas, Germán. Juan Carandell Marimón (“Llorenç Sant Marc”) (1901-1988) [Socio núm. 51] de la Real Biblioteca.

Torna al Index

L'escriptor Llorenç Sant Marc

En Joan Carandell va continuar ser un home prolífic en la seva maduresa. Va començar a escriure novel·les amb el pseudònim de Llorenç Sant Marc. El pseudònim era forçós “(...) perquè té alguns llibres que parlen de negocis bruts i que, segons deia, podien afectar a gent que, quan es van publicar, encara era viva (...)” (1)

El perquè d’aquest pseudònim no està gaire clar. Part de la família diu que era un home molt aficionat a fer jocs de paraules, de canviar els noms als membres de la família per divertiment i que per tant podria ser una mena de joc, una entremaliadura. Altra possibilitat seria que li agradés especialment donat que Sant Llorenç és el patró dels oficis que treballen amb foc, com els terrissers o els rajolaires, que era l’ofici de la seva mare.

Pel que fa al Sant Marc “(... ) Em penso que “Sant Marc” li agradava perquè era nom d’expòsit. Ell mateix m’havia comentat moltes vegades que als nens de la inclusa se’ls posava cognoms que començaven per “sant”, jo diria, doncs que el nom és un petit homenatge a tota la canalla que, a sobre de ser pobre, no tenia família. (1)

Segons en Gerard Masip (2), en el rerefons de la seva narrativa, qualificada per Miguel Dolç com a realisme social i històric, està el record i el retrat de la delinqüència de to menor de la Barcelona de la seva infància. En Joan Carandell va reflectir en les seves novel·les, la seva experiència vital i la Barcelona de barri, descrivint tota una època amb un seguit d’imatges impressionistes evocadores d’una altre època, la dels venedors ambulants amb els seus carros, la del bullici dels més pobres demanant caritat, del pas d’elegants carruatges a la Rambla envoltats de marrecs que pul·lulaven per tot arreu ...

En Llorenç Sant Marc va començar a publicar l’any 1966, amb la novel·la Temps Enrera L’any 1982 va ser Premi Víctor Català amb l’obra Quaranta històries.

Actualment podeu trobar tota la seva obra literària digitalitzada al web de la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Des de l'any 2021, podeu veure un llistat complet de totes les obres que Joan Carandell publicà, incloses les obres amb el pseudònim de Llorenç Sant Marc, a la Biblioteca Cervantes Digital

(1) Carandell, Mercè (comunicació personal, 2015)
(2) Masid Valiñas, Germán. Juan Carandell Marimón (“Llorenç Sant Marc”) (1901-1988) [Socio núm. 51] de la Real Biblioteca. (27-10-2016)

Torna al Index