Kant i la Il·lustració, Brenda Redondo i Celia Alfonso
En l’assaig de 1784, “Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?”, Kant defineix la Il·lustració com l’alliberament de la immaduresa autoimposada, animant les persones a pensar per si mateixes amb la sentència “Sapere Aude!” (Atreveix-te a pensar!). Aquest text tan influent en la filosofia política i social occidental, defensa l’autonomia individual, la llibertat d’expressió i el dret a qüestionar l’autoritat, promovent l’emancipació intel·lectual i moral.
D’altra banda, Kant insisteix en equilibrar llibertat i ordre per mantenir l'estabilitat social, permetent l'ús autònom de la raó dins de certs límits. Distingeix entre l'ús privat de la raó, restringit en funcions civils específiques, i l'ús públic de la raó, que ha de ser lliure per fomentar el pensament crític. També diferencia les Facultats superiors (Teologia, Dret i Medecina), encaminades a mantenir l'ordre, de la Facultat inferior (Filosofia), que busca la veritat per si mateixa i amb llibertat.
Kant assigna als filòsofs un paper crucial en el progrés històric, advocant perquè els governants permetin la seva recerca lliure per beneficiar la societat civil ja que les seves idees són essencials per a l’avenç social, històric i intel·lectual, entre d’altres.
Principals influències en el pensament de Kant, María Jarlenys Salcedo i Brianna Cervantes Ramirez
Immanuel Kant, un dels filòsofs més rellevants de la Il·lustració, va ser influenciat per diverses corrents filosòfiques que van modelar el seu pensament. Autors com Rousseau i Hume van tenir un paper crucial en el seu desenvolupament intel·lectual. D'una banda, la crítica de Rousseau cap a la ciència i la tecnologia va provocar en Kant un canvi d'enfocament cap a qüestions ètiques i morals específiques, apartant-lo així de meres especulacions teòriques. D'altra banda, la influència de Hume en Kant es va reflectir en la seva crítica a la metafísica i en la formació dels principis fonamentals de la seva filosofia. Kant, al seu torn, va adoptar una postura crítica cap a la filosofia leibniziano-wolffiana, amb l'objectiu de preservar els principis metafísics mitjançant una revisió crítica que els portés al seu origen subjectiu i al seu significat moral. En conclusió, la filosofia de Kant es va nodrir de les idees de Rousseau, Hume i la crítica a la metafísica tradicional, fusionant elements de cada corrent per desenvolupar el seu propi sistema filosòfic, marcat per la importància de la raó pràctica i l'autonomia moral.
L'epistemologia de Kant Amira Khaldy
L'epistemologia de Kant, exposada principalment a la Crítica de la raó pura (1781/1787), tracta sobre la possibilitat del coneixement i proposa una revolució similar a la de Copèrnic en astronomia: és el subjecte qui conforma els objectes, no a l'inrevés. Kant planteja que el coneixement científic es basa en judicis sintètics a priori, que requereixen distingir entre el que prové de l'experiència (a posteriori) i els elements que la fan possible (condicions a priori). Sosté que la raó té límits i que certs aspectes de la realitat, com Déu, l'ànima i el cosmos (objectes tradicionals de la metafísica), no poden ser coneguts per la raó. Així, la seva epistemologia explica com obtenim coneixement universalment vàlid, reconeixent els límits del que podem conèixer.
Kant i el temps, Iaria Guzmán i Cíntia Torras
A l'epistemologia de Kant, el temps és una forma a priori de la sensibilitat, això és, una condició necessària per a la intuïció de l’objecte. No és una característica del món en si mateix sinó una estructura mental que l'ésser humà imposa a les dades sensorials per organitzar-les. Segons Kant, totes les nostres intuïcions (percepcions immediates) estan situades en el temps, igual que en l'espai, permetent que els fenòmens apareguin en una successió ordenada.
El temps té diverses funcions clau en l'epistemologia de Kant. Primer, possibilita la coherència i la seqüenciació dels esdeveniments, fent que l'experiència sigui possible. Segon, permet que es puguin formular judicis sintètics a priori en ciències com la matemàtica (aritmètica) i la física. Tercer, el temps és essencial per a la síntesi transcendental, el procés pel qual la ment combina intuïcions sensibles amb les categories de l'enteniment per possible el coneixement. Així, el temps és un element fonamental per a la possibilitat del coneixement humà.
Kant i la lògica, Nico Díaz, Amira Asse i Luís Jiménez
El nostre treball explora la lògica transcendental d'Immanuel Kant, diferenciant-la de la lògica formal. Mentre aquesta última tracta les regles generals del pensament sense considerar-ne el contingut específic, la lògica transcendental s'ocupa de les condicions a priori que fan possible el coneixement.
Kant argumenta que la ment humana no és una receptora passiva d’impressions sensorials, sinó que té un paper eminentment actiu en la síntesi d'aquestes impressions segons formes a priori de la sensibilitat com l'espai i el temps. Les categories de l'enteniment (nocions com els conceptes de substància, causalitat i comunitat) són condicions necessàries per estructurar la diversitat de la sensibilitat. La deducció transcendental de les categories justifica l'aplicabilitat dels conceptes a priori a la sensibilitat i restringeix el seu ús legítim a l’àmbit de l’experiència possible.
El treball també aborda algunes crítiques a la lògica transcendental de Kant, destacant la poca claredat en l’exposició, el caràcter dubtós de la universalitat de les categories de l'enteniment i la manca d'atenció a les dimensions històriques i culturals del coneixement humà.
Kant i les matemàtiques, Luna Cabornero, Pau Plana i Oriol Martínez
A la Crítica de la raó pura, Kant vol analitzar si la metafísica pot ser tractada com una ciència de la mateixa manera que la física o les matemàtiques. Això ho fa preguntant-se si el tipus de judicis que emet la metafísica són de la mateixa naturalesa que els de les matemàtiques. A l’Estètica trascendental, Kant argumenta que els judicis matemàtics són sintètics a priori, i que funcionen per construcció del concepte, sintetitzant la diversitat de punts a l’espai (geometria) i d'instants en el temps (aritmètica).
La física kantiana, Albert Castillo i Carlos Martínez
La prominent figura de Kant va realitzar contribucions notables a la física mitjançant la integració de l'observació empírica amb un conjunt de bases metafísiques. En cèlebres debats com el de la vis viva, va buscar conciliar les posicions teòriques de Leibniz i Descartes, aprofundint en la conservació de l'energia i proposant principis fonamentals per a les transformacions mecàniques i dinàmiques. A més, va estendre la concepció de la matèria més enllà de la inèrcia, assignant-li un rol actiu i dinàmic en l'univers, contraposant-se al model newtonià. Fins i tot va arribar a proposar que la matèria és influenciada no només per forces externes, sinó que també les genera des de la seva estructura interna, contribuint al desenvolupament de conceptes com relació i causalitat.
En línies generals, en les seves reflexions sobre la ciència natural, va argumentar que per aconseguir l'autenticitat buscada es requereix de l'acompanyament de criteris a priori i de l'ús temperat de la raó. Aquest enfocament va culminar en la seva influent teoria de l'èter com a mitjà transmissor de forces, suggerint una interacció contínua entre matèria i espai i una unitat essencial entre ment i natura, vital per al seu sistema de percepció i cognició. En general, la seva interpretació va tractar d'apaivagar i expandir idees de base filosòfica sobre la ciència i la matèria. Un esforç així va representar un canvi significatiu en la comprensió de les lleis naturals i la seva relació amb l'experiència humana, marcant un pont entre la metafísica i la física, i sostenint aquesta última en principis universals i necessaris.
Kant i la metafísica, Jesús Laime, Eva Ramírez i Francesca Herrero
A la Crítica de la raó pura (KrV), Kant limita el nostre coneixement a l’àmbit de l’experiència possible. En la seva tendència envers l’incondicionat, la raó es torna dialèctica i genera il·lusió de coneixement. Per aquest motiu, la filosofia de Kant reformula la metafísica tradicional (que s’ocupa de les idees de Déu, ànima i món) i passa a entendre-la com a ciència dels principis a priori del coneixement.
Kant i la biologia, Francesc Cebrià
Kant observa que els organismes vius no poden explicar-se per una causalitat mecànica sinó que semblen estar regits per una causalitat teleològica. Per això, introdueix el concepte de finalitat natural com a principi regulatiu i no constitutiu de l’enteniment, que ens porti a reflexionar segons una analogia amb una causalitat conforme a fins. Els éssers vius existeixen com a fins de la naturalesa perquè són causa i efecte d’ells mateixos. Kant es veu influenciat pel debat de la seva època sobre l’origen de la vida entre dues teories confrontades: el preformisme (basada en uns embrions en miniatura preformats) i l’epigènesi (basada en el desplegament de processos auto-organitzatius a partir de matèria no estructurada). Malgrat que, inicialment, Kant sembla proposar una via intermitja, finalment es decanta per una epigènesi com a sistema de preformació genèrica on allò preformat seria una predisposició a ordenar-se d’una manera determinada en relació a la força formativa que es troba a la base de la generació dels organismes. Kant trasllada aquesta visió sobre la biologia a l’epistemologia, la qual es podria entendre com una epigènesi de la raó pura, on la ment pot formar-se conceptes de les coses amb els que aquestes coincideixen necessàriament, a partir d’una regles a priori que no existeixen abans de la interacció entre la ment i el món.
Kant i l'experiència estètica, Roger Tomé García, Michelle Raya i Pau Soto Cabrera
Kant descriu l'experiència estètica com una interacció entre la imaginació i l'enteniment, lliure de restriccions conceptuals (finalitat sense fi), on la bellesa es manifesta en la consciència de l'espectador. Per a Kant, el gust és la facultat que permet jutjar un objecte a través d'un plaer desinteressat, revelant la bellesa com una cosa que agrada universalment sense necessitat d'una definició prèvia.
Kant tracta també la noció del sublim, classificat en matemàtic i dinàmic, que representa una magnitud tal que supera tota mesura i produeix un plaer barrejat amb temor. El sublim matemàtic es relaciona amb magnituds inabastables, mentre que el sublim dinàmic s'associa amb la força i el poder de la natura, com una tempesta o una erupció volcànica. El concepte de geni també és crucial en Kant, qui el defineix com aquell talent a través del qual és la natura qui dóna les regles a l'art, creant obres originals i exemplars que inspiren admiració i sorpresa.
Kant i la bellesa artística, Howl Serrano, Aziza Hamhama i Laia Poveda
En la filosofia kantiana, la bellesa no resideix en les característiques intrínseques dels objectes, sinó que emergeix de la interacció entre el subjecte i l'objecte. El subjecte percep la bellesa de manera desinteressada, sense perseguir cap finalitat concreta. El focus d'atenció es trasllada de l'objecte al subjecte, definint la bellesa com allò que resulta universalment agradable, condicionat només per la capacitat sensitiva de l'individu. Kant argumenta que la bellesa no es defineix per un concepte concret, sinó que actua com un pont entre la imaginació i l'enteniment. Aquest pont permet generar i explorar noves possibilitats i idees, qüestionant les suposicions preexistents i obrint noves perspectives per percebre la realitat. La bellesa artística sorgeix de la figura del geni, un individu amb un do innat (ingenium) que, a través de la natura, estableix les normes de l'art.
L'experiència del sublim, Adrián Otero, Allison Aguilera i Mario Perpiña.
En la Crítica del judici, Kant tracta de respondre a la pregunta de què es pot esperar si s’actua com és degut. Un dels àmbits que s’obren en aquesta recerca teleològica és el de l’Estètica, on només es poden apreciar realment els objectes si es conceben com si no tinguessin una finalitat específica. Davant d’un objecte bell, el subjecte percep com la imaginació i l’enteniment treballen harmònicament en la cerca d’un concepte universal sota el qual subsumir l’objecte i, tot i que això no s’aconsegueix, es gaudeix del procés. El sublim, per altra banda, mostra els límits de les nostres facultats cognoscitives al presentar-nos la incommensurabilitat de l’objecte (sigui per tamany o força), i obliga la imaginació a sobrepassar-los. És en aquest intent de superació dels límits de la racionalitat humana que el sublim provoca plaer.
L'ètica de Kant, Pau Jornet, Cristina Rosa i Antoni Sánchez
Kant comença cercant un fonament a priori —ja que, si fos basat en l'experiència, seria contingent— sobre el qual construir una moral amb validesa universal i necessària. Aquesta base és la bona voluntat, que és bona independentment de la seva capacitat per assolir cap objectiu exterior a ella mateixa. La bona voluntat implica actuar per deure, i el deure és la necessitat de realitzar una acció en virtut d'una màxima universalitzable.
La voluntat és lliure d'actuar segons el deure o no, per tant, aquest se'ns presenta com a constrenyedor, és a dir, com un imperatiu. Hi ha dos tipus d'imperatius: l'hipotètic (que ordena una acció segons la seva utilitat per assolir un fi exterior a l'acció mateixa) i el categòric (que ordena l'acció per si mateixa). Aquest últim és pròpiament moral.
En el seu treball, Kant presenta tres formulacions de l'imperatiu categòric i el principi d'autonomia, segons el qual és el mateix agent moral qui es dona la llei a si mateix. Finalment, argumenta que la resposta a la qüestió pràctica porta la raó a postular l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima.
Kant i la religió, Daniel Banyuls, Clàudia Ruiz i la Valèria Crespo
La qüestió religiosa en el pensament de Kant és problemàtica en el seu detall i concreció. Per una banda, l’autor tenia una influència luterana nítidament pietista —marcada per l’experiència espiritual més enllà de la litúrgia i el dogma. Per altra banda, el filòsof es mostra clarament agnòstic o, fins i tot, un teista crític de la fe, celebrat per Schopenhauer i altres autors que el consideren un ateu.
Allò que es mostra clar és el paper instrumental de la religió com a postulat moral subjugat a la raó. Sense que hi hagi evidència empírica o epistemològica —lluny de revelació divina— es tracta d’una creença racional que sorgeix de la mateixa raó, i per tant de l’àmbit noümènic; és la raó que sembla exigir l’existència d’un ésser superior i trascendent per assegurar que si s’actua virtuosament, hom serà recompensat. Aleshores, creure racionalment en Déu és creure en la llei moral i esperar que d’aquí se’n segueixi una felicitat futura.
Per últim, l’autor parla de l’“església invisible” entesa com el vincle entre tots els individus que actuen de forma moral, sent persones benintencionades i plenament autònomes guiades per la llei moral.
Kant i la pau perpètua (1), Adriana Rodríguez
Cap a la pau perpètua d’Immanuel Kant ofereix una interpretació teleològica de la història, veient els esdeveniments històrics com passos cap a una pau duradora entre les nacions. Tot i la violència i la conflictivitat històrica, Kant sosté que la naturalesa humana, malgrat les seves tendències egoistes, es dirigeix cap al desenvolupament màxim de les seves facultats i, per tant, cap a una pau perpètua garantida per la Natura. Aquesta pau es fonamenta en principis que eliminen la possibilitat de conflictes bèl·lics mitjançant l'establiment del dret polític, internacional i cosmopolita. En resum, l'obra kantiana presenta una visió optimista de la capacitat humana per aconseguir la pau a través de la raó i la cooperació internacional, oferint una reflexió filosòfica i una guia pràctica per a l'acció política i social.
Kant i la pau perpètua (2), Bryan Juárez Irala, Paula Ortega Reina, Bernat Vidal Gumi, Toni Guerrero Funes
Durant la Il·lustració, època marcada per conflictes a Europa, Immanuel Kant es va plantejar si era possible aconseguir una pau duradora entre les nacions. En el seu tractat Cap a la pau perpètua, sosté que aquesta pau és assolible mitjançant una estructura republicana i una federació internacional d’Estats, idees que han influït profundament el pensament polític i les relacions internacionals.
En la primera secció del tractat, Kant proposa sis articles fonamentals per a la pau perpètua. El primer article estableix que el tractat de pau ha de ser definitiu, diferenciant-se així dels tractats temporals. El tercer article aborda la necessitat d’abolir els exèrcits per impossibilitar la guerra, tot i que la història ha demostrat la dificultat d’aplicar aquests principis.
En la segona secció, Kant presenta tres articles crucials. Primer, defensa que la constitució de cada Estat ha de ser republicana, basada en llibertat, igualtat i una legislació comuna, evitant així el despotisme. Segon, proposa una federació d’Estats lliures basada en el respecte mutu i pactes de no-agressió, creant una estructura legal internacional per regular les relacions entre els Estats. Tercer, parla del dret cosmopolita, defensant drets humans universals com la llibertat de pas i l’hospitalitat, promovent la cooperació global.
Kant i la Revolució Francesa, Héctor Salmerón, Arnau Luna, Marcel Porti
En el nostre treball, hem resumit la recepció de la Revolució Francesa per part d’Immanuel Kant en tres aspectes clau: el context històric, la seva postura sobre la desobediència civil i els signes de progrés que identifica en el moviment revolucionari.
En primer lloc, analitzem les causes multifactorials de la revolució i les seves implicacions històriques dins el context intel·lectual europeu, destacant figures com Rousseau, Montesquieu i Voltaire. En segon lloc, observem com Kant s’oposa fermament al dret de desobediència civil a causa dels fets violents de la revolució, argumentant que la justícia d’una llei no depèn de l'opinió del poble en un moment concret, sinó de la constitució civil que garanteix els drets individuals a través de la llibertat d'expressió. Per aquest motiu cal considerar Kant més com un reformista que com un revolucionari. Per últim, malgrat l’experiència violenta, Kant considera que té sentit parlar de progrés històric i que la conflictivitat actua com a motor cap a l’assoliment de les fites jurídiques de la raó.
Recepció de Kant a Espanya i Catalunya, Aitor Conejero i Rosa Gil
La història de la filosofia kantiana a Espanya és una aventura que comença amb les primeres mencions del filòsof als diaris i revistes entre 1801 i 1804. La mediació francesa va ser el canal principal per a la recepció del pensament de Kant. Tot i que la influència de Kant sobre el pensament espanyol del segle XIX no va ser tan significativa com la d'altres corrents, l'analítica kantiana ja començava a aparèixer a les institucions a través de figures com Toribio Núñez Sesse. La crítica que Jaume Balmes va fer de la Crítica de la raó pura va ser fonamental per a la difusió inicial de la filosofia transcendental. També és important esmentar la primera traducció al castellà d'un text de Kant, feta per José María Rey y Heredia.
Algunes obres clàssiques de la literatura espanyola del moment tracten qüestions de la filosofia kantiana i es troben recollides en aquest breu article. No es pot oblidar la recepció del pensament kantià des del neokantisme al segle XX, destacant la figura de José Ortega y Gasset. Respecte a la segona meitat del segle XX i les primeres dècades del segle XXI, es destaquen figures i esdeveniments rellevants, com la primera traducció al català de la Crítica de la raó pura.
Kant i la filosofia analítica, Joel González i Ariana Batlle
En aquesta obra s'examina la relació entre Kant i la filosofia analítica, destacant l'impacte de la noció d’analiticitat en ell. Tot i que la filosofia analítica es va originar en l'empirisme britànic, la distinció de Kant entre judicis analítics (en els quals el predicat és present en el subjecte) i judicis sintètics (en els quals no és present) ha estat fonamental. Pensadors com Frege, Russell i Wittgenstein es van veure influenciats per aquesta distinció, que ha afectat profundament l'anàlisi del llenguatge i el coneixement.
Kant ha tingut un impacte en la filosofia analítica en diverses etapes: primer, aclarint conceptes; després, amb Schlick i Neurath abordant la metafísica i l'epistemologia; i finalment, amb la crítica de Quine, que va qüestionar l'anàlisi kantiana i va proposar noves concepcions de veritat i referència. Recentment, Kant ha estat revisat per la nova metafísica per abordar temes contemporanis de filosofia del llenguatge i la realitat.
Malgrat els debats i malentesos, Kant ha continuat influint, generant noves reflexions i desafiaments. En resum, la connexió entre Kant i la filosofia analítica és complexa i profunda. La distinció entre judicis analítics i sintètics ha estat crucial, demostrant la importància i l'impacte durador del pensament de Kant en la filosofia analítica moderna.