De l'underground a l’overground

A la dècada dels vuitanta, Nazario arriba a la seva etapa de maduresa artística i deixarà, amb Alí Baba y los 40 maricones i Turandot, la seva etapa com a dibuixant de còmic per passar a dedicar-se a altres tipus de creacions artístiques.

Nazario se’ns presenta com un activista tant dins dels còmics, a través dels seus personatges, com fora d’aquests. Entre les dècades dels 70’s i 80’s, Espanya es veu immersa de ple en l’etapa més activa del col·lectiu LGTBIQ+ i els moviments llibertaris, un període, malgrat tot, de normalització superficial i alhora d’estigmatització legislativa i social del col·lectiu.

A més, per aquells temps es comencen a detectar els primers casos de VIH al país i comença la crisi de la SIDA, malaltia que s’emporta companys i amics de Nazario. El col·lectiu se sent abandonat per l’Estat i estigmatitzat per la premsa, que l’assenyala com a culpable de la propagació del virus.

Nazario es va vincular al col·lectiu, no només com a individu, sinó també com a artista i professional: va ajudar-se de les vinyetes i il·lustracions per tractar temes tabú com la
llibertat sexual i l’erotisme i va participar en campanyes per la lluita contra l’estigma de la SIDA. De fet, a través de les seves obres, posa en evidència una sèrie de figures i col·lectius que pateixen marginació i repressió.

El mateix Nazario va patir aquesta repressió en la seva vida personal, però també com a artista a través de la censura cap a les seves obres. És per això que quan parlem de Nazario i la seva creació, les hem d’entendre com un conjunt: les obres són un reflex de la seva vida.