Edats socials

El pas dels anys en els individus de les diferents societats és un dels temes d'anàlisis que també pot incloure's en els estudis de gènere. L'interès de l'edat com un principi universal que regeix les societats (Spencer, 1990) va aparèixer de la mà de l'antropologia com una sub-disciplina batejada “l'antropologia de l'edat” (Keith, 1980). Aquesta metodologia ha anat aplicant-se a altres ciències humanístiques i, gràcies a les noves interpretacions i metodologies, el pas del temps ha passat de ser estudiat únicament com una qüestió biològica (natural), per a passar a ser també analitzat com una qüestió cultural (construït).

Així, en les últimes dècades, l'edat ha estat definida com una categoria social i que es pressuposa en relació amb la resta de categories –gènere, ètnia, classe…–. Això ha permès el sorgiment d'una gran quantitat de recerques, especialitzades en els diferents períodes vitals humans, sent, això sí, els estudis dedicats a la infància i a la vellesa els majoritaris. Per a aquest últim àmbit, s'han establert diàlegs amb la sociologia gerontològica, com en el cas de Sara Casamayor (2019, 2022, 2023) i el seu estudi amb la vellesa femenina romana.

Generalment, l'aproximació des d'una perspectiva històrica a les diferents etapes vitals es realitza des del conjunt dels següents indicadors:
- Edat cronològica: vinculada al pas dels anys.
- Edat biològica: depèn dels canvis biològics i fisiològics a causa del pas dels anys
- Edat social: com es percep i com es performativiza seguint els preceptes culturals de les diferents societats.
- Edat sentida: perspectiva individual de com es percep el pas dels anys en relació amb l'edat social.

Malgrat el caràcter fructífer d'aquest camp, s'han de tenir presents alguns dels problemes metodològics als quals han d'enfrontar-se els qui decideixen dedicar-se a aquest àmbit. El primer a tenir en compte és que existeix una diferència entre les societats actuals –occidentals– i passades respecte a indicadors com ara la qualitat de vida, les taxes de mortalitat i natalitat o l'esperança de vida. A més, aquests factors varien entre les diferents comunitats i entre els grups socials dins d'aquestes. Com es pot pressuposar, el fet que el desenvolupament vital d'un individu no fos superior de mitjana als 30 anys, marcaria com percebien els diferents estats biològics associats al pas del temps.

En el cas de l'antic Egipte, concretament en època faraònica, Gai Robins (1994-1995:24-35) situa l'esperança de vida de les dones entre 27 i 30 anys. En paral·lel, l'autora considera que una de cada sis dones moria durant el part. Per a època romana, Roger Bagnall i Bruce Frier (1994), a través de l'estudi dels censos conservats, van registrar les edats de 337 dones. A partir del registre i l'aplicació dels models occidentals, van determinar que l'esperança de vida estaria entre els 20-25 anys de mitjana, arribant als 37.5 anys en els casos més optimistes.
D'altra banda, s'ha de tenir en compte que no tots els individus habiten les mateixes etapes tradicionals de la història vital: naixement, creixement i desenvolupament, maduresa reproductiva, vellesa i mort. Aquesta possible amplitud d'experiències respondrà a com transiten les pròpies etapes de la vida (per exemple, l'esperança de vida augmenta una vegada els individus sobreviuen als primers cinc anys de vida), les seves coordenades espacials (per tenir condicions més o menys adverses), la seva participació en els moviments migratoris, el seu àmbit laboral…

En aquest sentit, la interseccionalitat ha de ser considerada un recurs fonamental en l'estudi de les edats socials, en tant que una proposta feminista crítica per a explorar tant les diferències existents dins de les diferents categories com les opressions específiques que la interacció entre aquestes categories suposava.

Si prenem la societat egípcia com a exemple, les imatges d'individus ancians –masculins i femenins– són un gran exemple de com les identitats són fluctuants i depenen no sols del gènere, sinó també d'altres categories socials, com, en aquest cas, la situació socioeconòmica. De manera general, la vellesa era percebuda com un moment de feblesa, fins i tot una patologia. Això podria deduir-se a partir de l'existència d'un nombre gens menyspreable de remeis en els papirs mèdic-màgics dedicats a revertir els seus “símptomes”, com ara la canície, l'alopècia o les arrugues. En paral·lel, és possible identificar una visió positiva de la vellesa, associada a la idea que una llarga vida brindava experiència i saviesa, com seria el cas del Mag Djedi: “un home de cent deu anys d'edat, que menja cinc-cents pans, mig bou com a carn i beu cent gerres de cervesa cada dia’’ (La història del rei Khufu i els mags, conservada en el papir Westcar [pB3033]; Neues Museum Berlín; Domini hykso, Segon Període Intermedi).

Cal assenyalar que aquestes mateixes idees apareixen esbiaixades segons s'apliquin a un individu masculí o femení. És cert que s'han conservat representacions de membres femenins de la reialesa i l'elit amb signes d'envelliment, com el bust de Tiye conservat en el Neues Museum de Berlín (ÄM 21834). No obstant això, aquestes evidències no han de considerar-se un signe d'homenatge a la seva edat, sinó que haurien de llegir-se més com un intent de mostrar un paral·lel femení a la imatge de l'ancià venerable, per la qual cosa, en aquests casos, la categoria d'estatus dominaria sobre la de gènere en la construcció de la seva identitat.

Per part seva, a Pròxim Orient, la senectut era percebuda des del respecte. Claus Wilcke (1998) analitza tota una sèrie de textos del III mil·lenni a.n.e. per a intentar identificar com aquesta etapa vital era considerada i cuidada pels membres de la societat mesopotàmica. A pesar que no pot deduir una edat concreta per a considerar a un individu ancià, sí que sembla que els cabells blancs eren un dels marcadors corporals. L'interessant és que l'autor estableix una divisió entre el públic/estatal i el privat per a la gestió de la responsabilitat de les cures/cuidats de persones ancianes.

En definitiva, l'estudi de la(s) edat(és) social(és), com les fases en les quals es divideix culturalment el cicle vital individual, concedeix les eines per a identificar les categories assignades a cadascuna d'aquestes fases. De fet, el que es pretén des dels estudis de gènere –juntament amb l'antropologia i altres ciències socials– és identificar com cada cultura estructura el curs vital, quines propietats específiques s'atribueixen i com se serveixen per a classificar (i dominar) als individus.

“Women were thus in a double bind. In order to appropriate images of experience and wisdom, they also had to depart from the socially dictated female norm of youth and beauty and risk being associated with the strange and laughable - a problem which is with us still (...) The reality seems more complicated, with ageing often being stigmatized and associated with outsiders and subordinates. For women [in ancient Egypt], it was difficult for ageing to provide a positive counterpoint to youth and beauty” . D. Sweeney (2004: 84)