Identitats dissidents

Per a comprendre millor la construcció de les identitats s'ha de fer al·lusió a la influència de les perspectives constructivistes, les quals parteixen de la premissa d'entendre el desenvolupament humà socialment situat i el coneixement construït a través de la interacció amb els altres. Aquestes teories són útils per a conèixer els dos mecanismes de configuració de les identitats, teoritzats per Patrick Wilson (2008). Aquests elements són:
La consciència d'un tret distintiu que relaciona a una persona amb grups socials i culturals àmpliament compresos.
L'autoidentificació, en un esforç per denotar pertinença de si mateix en el grup.

Les diferents identitats que defineixen a un individu es basen en gran manera en la repetició d'actes successius, per la qual cosa podem dir que estan sempre en construcció. Una d'aquestes identitats seria el gènere que, en major o menor mesura –segons les cultures–, ha estat construït de manera binària i heteronormativa. En aquest sentit, s'assumeix l'heterosexualitat com la forma correcta d'estar en el món i d'habitar-lo. Aquest sistema, en ser considerat la norma, passa de ser un tipus més d'identitat a un sistema de poder, basat en la sexualitat reproductiva i el concepte de família tradicional, tots dos, mecanismes de poder i control social.

Així doncs, les identitats no binàries i dissidents en un ampli espectre –l'homosexualitat, la bisexualitat, l'asexualitat, la intersexualitat, la transsexualitat, els gèneres no binaris, les identitats ètniques, entre altres– esquinçarien aquests mecanismes de poder i és per això que han estat silenciades i ignorades en desviar-se ‘‘ de la norma’’.

Tenint en compte aquestes qüestions, és essencial entendre com una teoria social actual pot adaptar-se i aplicar-se a les societats antigues. En primera instància, s'ha de fer al·lusió a la relació entre les sexualitats passades i presents, especialment problemàtica en la qüestió de les identitats sexuals. D'una banda, hi ha hagut un interès persistent a “trobar” identitats sexuals dissidents en el passat per a contrarestar les acusacions polítiques que la sexualitat entre persones del mateix sexe i la transgressió de gènere són fenòmens exclusivament moderns.

No obstant això, les categories relacionals actuals es remunten a la formació del camp mèdic-jurídic de la sexologia a la fi del segle XIX. Algunes recerques (Boellstorff 2007; Halperin 2002) han argumentat que abans del segle XIX no hi havia identitats sexuals, sol actes sexuals. Unes altres (Rabinowitz 2002; Voss 2005) distingeixen el concepte d'orientació sexual com una teoria universalizadora dels impulsos físics/psicològics innats a partir de les identitats i subjectivitats sexuals que es formen en contextos culturals i històrics particulars.
Una segona temàtica clau és la relació entre identitats sexuals i de gènere. L'èmfasi actual en la sexualitat com a determinant de la identitat social sembla ser un fenomen relativament modern i occidental. La teoria queer, que posa en primer pla la interdependència de les identitats de gènere i sexuals, facilita un enfocament integrat d'aquesta qüestió.

Al llarg de la Història s'han registrat casos en els quals les identitats de gènere van estar vinculades amb la sexualitat. A l'Atenes clàssica, el kinaidos era un ciutadà atenès que s'havia prostituït; en l'Imperi Romà, els cinaedii eren homes als quals els agradava que altres homes els penetressin, ja fora per diners o no. El kinaidos/cinaedus grecoromà presenta una paradoxa particular per a les teories modernes de la identitat sexual: en societats on gairebé tots els homes participaven en activitats sexuals amb individus del mateix sexe, com van arribar alguns homes a ser categoritzats i estigmatitzats per la seva participació sexual amb altres homes?

En el cas de Pròxim Orient antic, s'han documentat casos de canvis de gènere en arxius de diferents cronologies i latituds: en arxius assiris de Capadòcia (Turquia, segle XIX a.n.e) i en els regnes de Arrapha i Emar (l'Iraq i Síria respectivament, tots dos del segle XIV a.n.e.). Exemple d'això és la tablilla HSS 19, 060 (P393243) que registra un acord entre dues persones, especificant que la part identificada com a dona va ser adoptada pel seu pare com un descendent home. El text permet comprendre que els canvis de gènere en aquest cas responen a qüestions pràctiques, vinculades a la capacitat d'heretar de les dones. A més, prova la naturalesa social del gènere en contraposició al sexe: en determinades ocasions es podia conferir el ‘‘estatus d'home’’ a una dona per a poder mantenir el patrimoni en el si de la mateixa família.

Com explica Barbara Voss (2005), l'àmplia gamma d'expressions d'identitat sexual i de gènere trobades en el registre arqueològic demostra les limitacions de les teories modernes sobre identitat(s) sexual(s). Si la variabilitat sexual i de gènere en el passat no encaixava perfectament en les categories modernes, llavors les sexualitats i els gèneres probablement també es configuraven de manera molt diferent del que considerem avui dia.
Finalment, s'ha de fer al·lusió a una tercera qüestió: les identitats i la seva relació amb l'alteritat o l'alteritat sociocultural. Les identitats ètniques són construccions socials que reflecteixen el sentit de pertinença d'una persona a un grup ètnic particular, basat en característiques, tradicions i costums compartits.
Per a comprendre la construcció d'aquestes, s'han d'analitzar qüestions d'ontologia racial, relacionades amb el seu context geocultural. Sorgeixen així debats sobre les relacions socials entre cultures, les formes d'intercanvi en les societats antigues, les interrelacions entre societats urbanes i seminòmades/nòmades i la importància de situar-les dins de contextos espacials concrets.

Així doncs, resulta necessari comprendre com les societats concebien la seva pròpia identitat enfront de l'alteritat o valorització del ‘’altre’’, i com la identitat és inseparable de l'alteritat. En aquest sentit, un dels aspectes més importants és la coexistència dels components ‘‘nosaltres’’ i ‘‘ells’’, el ‘‘civilitzat’’ i el ‘‘no civilitzat’’, entenent com el ‘‘civilitzat’’ el que forma part d'uns comportaments, tradicions i costums culturals específics enfront del ‘‘no civilitzat’’, la qual cosa realitza el ‘‘altre’’, la qual cosa està més enllà de les fronteres, i que, per tant, adquireix una categorització negativa.

Aquesta concepció de l'alteritat estava molt present en l'antic Egipte, per exemple, on el ‘‘altre’’, l'estranger, el que no havia nascut a Egipte, era considerat un ens caòtic sobre el qual era possible exercir tota forma de violència física i psicològica.

“Sometido mediante la apropiación, todo rechazo está condenado al fracaso, y quien rechaza pasa a ser parte de la identidad misma de lo rechazado, es decir, se convierte en el rechazo psíquico de lo rechazado’’. (Butler, [1990] 2007: 125)