Masculinitats i feminitats

Els estudis sobre masculinitats són un camp relativament recent i en constant evolució dins dels estudis de gènere. Aquest àmbit d’investigació sorgeix com a resposta a les crítiques sobre les masculinitats plantejades per la segona onada del feminisme a partir de la dècada de 1960, impulsat pels canvis socials de l’època i l’interès creixent en analitzar les qüestions de gènere des d’una perspectiva més àmplia i inclusiva.

Inicialment, els estudis de gènere es centraven principalment a examinar com el patriarcat i les normes tradicionals afectaven les dones. Tanmateix, amb el temps, es va reconèixer la necessitat d’investigar també com les expectatives sobre la masculinitat influïen en els homes i en les dinàmiques de poder en la societat. Aquest gir va permetre una comprensió més integral de les relacions de gènere i de les seves implicacions socials.
És fonamental comprendre que no existeix una única masculinitat, sinó múltiples formes d’expressar-la que varien segons el context geogràfic, històric i social. Lluny de ser un concepte únic i estàtic, la(s) masculinitat(s) s’entén com una construcció social, plural i dinàmica. No es defineixen pel que són, sinó pel que no són, generalment en contraposició a les feminitats. Les masculinitats són, per tant, un producte social que es va negociant en funció dels agents implicats i del context, sempre dins el marc del patriarcat. És per aquest últim factor que trobem que alguns elements es poden anar repetint en diferents expressions masculines, però mai produeixen un resultat igual.
La diversitat provada de les masculinitats desafia la noció d’una «masculinitat en crisi», tan referida des de col·lectius masculinistes, ja que implica que no existeix un model únic i immutable que pugui entrar en crisi. La percepció de crisi a què fan referència aquests col·lectius s’entén millor des del concepte «efecte d’histèresi» de Pierre Bourdieu (1984): es produeix una dissonància entre l’agent social i les estructures (cf. més avall).

Les expressions de masculinitat són performatives, relacionals i interseccionals. És a dir, es manifesten a través de comportaments, es construeixen en relació amb els altres i estan influenciades per factors com l’edat, la classe social, l’ètnia i l’entorn cultural. Per exemple, les manifestacions de masculinitat poden diferir significativament entre països, o fins i tot entre diferents espais socials dins d’una mateixa cultura, com una oficina corporativa i un camp esportiu.
Una de les teories més influents en el camp d’estudi de les masculinitats és la de les «masculinitats hegemòniques», per Raewyn Connell (1995). Aquesta teoria analitza com certs models de masculinitat s’estableixen com a dominants en una societat, influenciant les expectatives i comportaments dels homes. Tot i que ha estat objecte de crítiques pel seu potencial per essencialitzar les masculinitats, segueix sent una eina útil per entendre els ideals i models de masculinitat en diferents contextos.

Una altra aproximació rellevant es basa en la teoria de la pràctica de Pierre Bourdieu, utilitzant conceptes com «habitus» i «capital» per enten

perspectiva permet una anàlisi més dinàmica i contextualitzada de les masculinitats, reconeixent-ne la naturalesa fluida i negociada, i fugint dels generalismes en què es pot caure amb les categories proposades per Connell.
En definitiva, els estudis sobre masculinitats ofereixen una valuosa contribució a la nostra comprensió de les relacions de gènere, convidant-nos a reflexionar sobre com es construeixen, es mantenen i es transformen les identitats masculines en diferents societats i èpoques. En fer-ho, ens proporcionen eines per desafiar estereotips, qüestionar privilegis i treballar cap a una societat més justa i igualitària.

Les masculinitats no s’entenen per si mateixes, ja que es construeixen i es negocien sempre en relació amb una alteritat, usualment les feminitats. Un home no és masculí «perquè sí», sinó que és masculí perquè no és femení. Existeix una constant necessitat de remarcar, en el cas de les masculinitats, que no s’és femení.
Ambdós gèneres, en la seva noció particularment binària, es configuren com a pilars essencials en l’estructuració i jerarquització de les societats patriarcals: determinen què poden o no poden fer i ser les persones en funció de la seva expressió de gènere (en l’Antiguitat, fortament lligada a la genitàlia).
Les feminitats són les diverses formes i expressions de ser i sentir-se femenina, enteses com construccions culturals i socials que varien segons el context històric, cultural i personal. No representen una essència fixa, sinó que engloben una àmplia gamma d’experiències, comportaments i atributs associats amb el que una societat, en un moment i lloc determinat, considera “femení”. Aquestes expressions poden incloure aspectes físics, socials i de comportament que reflecteixen tant les expectatives culturals com les interpretacions individuals de què significa ser femenina o identificar-se amb una feminitat.

No existeix una única forma de «ser dona», sinó una diversitat de feminitats, cadascuna amb les seves pròpies expressions i experiències. Les feminitats es modelen a partir d’una varietat de factors com la classe social, l’ètnia, la religió, l’orientació sexual i l’edat, que influeixen en com es viu i expressa la feminitat en diferents contextos. Per tant, és un concepte interseccional.
Les feminitats, a més, no són un concepte estàtic; han evolucionat en resposta als canvis socials, econòmics i culturals. Aquests canvis han transformat el que significa ser dona i els rols associats amb la feminitat en diferents èpoques i contextos.
Les feminitats s’insereixen, com les masculinitats, en el camp (emprant el concepte de Bourdieu) del patriarcat. Emergeixen, particularment les dominants o ideals, com a peces clau per perpetuar el sistema jeràrquic entre els gèneres binaris.

“Le pouvoir des mots ne réside pas dans les mots mais dans les conditions qui donnent pouvoir aux mots en produisant la croyance collective, c’est-à-dire la méconnaissance collective de l’arbitraire de la création de valeur qui s’accomplit à travers un usage déterminé des mots.” . Pierre Bourdieu (1984)