La radicalitat del Pepe (in memoriam)

El professor José Adelantado Gimeno (el Pepe) ens ha deixat, i ho ha fet massa aviat. Després de ser professor al llarg de més vint anys al Departament de Sociologia de la UAB es va jubilar fa poc més de quatre anys. Els estudiants que hi ha avui a la Facultat doncs, no el van poder gaudir com a professor. Aquestes línies volen ajudar a fer-lo conèixer entre els que no van tenir la sort de fer-ho, i a recordar la seva excel·lent tasca com a professor, investigador, company i mentor compromès i entranyable.

La trajectòria acadèmica del Pepe no va ser tradicional. Provinent d’una família treballadora, va haver de fer compatibles el treball i l’estudi des dels 14 anys i intentar accedir a beques (algunes concedides però no remunerades!) per seguir estudiant. Els estudis d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona els va realitzar en paral·lel al seu treball al sector de la banca. Es va graduar l’any 1983 i després d’uns anys com professor a temps parcial, primer a la UB i després a la UAB, va poder dedicar-se plenament a la docència i la recerca a partir de 1992, quan va esdevenir professor titular del Departament de Sociologia.

Els seus primers treballs sociològics reflecteixen el seu interès per l’estudi del poder i les relacions de dominació. Fascinat principalment pels treballs de Foucault, la seva tesi doctoral, defensada l’any 1992 amb el títol Orden cultural y dominación. La cárcel en las relaciones disciplinarias, és una anàlisi dels canvis en els sistemes de disciplina i control social de la presó, però no de manera aïllada sinó com a part dels nous mecanismes que regeixen la regulació dels espais i les normes en institucions del capitalisme avançat, com l’escola o la fàbrica. Les noves normes disciplinars i els nous sistemes penals, lluny de ser expressió d’un canvi real són, segons mostra la seva tesi, nous sistemes de manteniment de l’ordre social basats en els canvis de les formes de dominació i control.

Però sens dubte, la gran aportació del Pepe es produeix a partir de 1996, quan crea el Seminari d’Anàlisi de Polítiques Socials (SAPS) al Departament amb l’objectiu de generar un espai d’estudi i anàlisi sociològica de les polítiques socials. Els nombrosos sociòlegs i sociòlogues que avui ens dediquem a l’anàlisi de diferents àmbits de la política social (rendes, prestacions, educació, treball) devem sens dubte al Pepe la capacitat de liderar no només un nou espai de recerca, sinó una nova perspectiva crítica en l’estudi de les polítiques socials.

El Pepe ens va aplegar a molts en la seva passió per construir una nova aproximació teòrica, que observés les polítiques socials no només com a funcionals per compensar les desigualtats generades pel capitalisme o com a il·lustratives de diferents règims de benestar, com els descrits per Esping-Andersen en la seva famosa tipologia. L’obsessió del Pepe va ser la de construir les eines teòriques i metodològiques per estudiar la dimensió constitutiva de les polítiques socials. El Pepe tenia clar que l’estudi sociològic de les polítiques socials havia de ser capaç de mostrar també la dimensió estructurant de les mateixes. Traslladant la teoria de l’estructuració de Giddens a aquest àmbit d’estudi, la seva anàlisi subratllava el paper actiu i no només reactiu de la política social. Un paper actiu en el procés de mercantilització de les relacions socials o en la definició del paper de la família o la societat civil. En un fantàstic article publicat conjuntament amb José A. Noguera a la revista Papers, els autors sintetitzen les necessitats i raons d’aquesta nova aproximació i les noves possibilitats d’anàlisi que pot obrir. Fruit d’aquesta obsessió es publica l’any 2000 el llibre Cambios en el Estado de Bienestar, amb la participació de molts autors que, sota la direcció del Pepe i inspirats per la seva perspectiva crítica, analitzen polítiques laborals, sanitàries, educatives, d’habitatge, migratòries o familiars. El llibre es convertí en els anys següents en una referència per a qualsevol analista de les polítiques socials a Espanya. Alhora, el Pepe exportà el seu marc d’anàlisi a la seva estimada Amèrica Llatina, en nombrosos viatges a Argentina, Brasil, Equador, Mèxic, Xile, Colòmbia, Cuba, etc.

Si avui l’estudi de les polítiques socials és un dels actius més visibles a la nostra Facultat, amb cursos i màsters en aquest àmbit i amb grups de recerca en educació, treball, polítiques migratòries o prestacions socials, és en bona mesura gràcies al caràcter pioner i passional del Pepe, i a la seva capacitat per arrossegar-nos en la seva passió.

Fora d’això, la seva manera d’estar a l’acadèmia a molts ens va produir sempre molta admiració. En un món enervat per la híper-productivitat, la competitivitat i la vanitat, el Pepe va saber sempre crear-se tant un espai personal com una xarxa de relacions que posessin per davant el debat intel·lectual i l’interès genuïnament intrínsec pel coneixement. Un coneixement que a més servís per avançar en la comprensió dels fenòmens socials que castiguen els més vulnerables. Un coneixement que el Pepe mobilitzava des de l’acadèmia, però també des de la seva participació activa en moviments socials de base. El Pepe estudiava i investigava amb el cap, però des de les seves tripes remogudes per la injustícia social i la desigualtat, que va viure en la seva pròpia pell. Des de la seva radicalitat i valentia intel·lectual va ser capaç d’interpel·lar els grans teòrics de l’Estat de Benestar, mostrar el seu inconformisme amb les suposades virtuts dels modes reformistes en la política social i desemmascarar els implícits entre la política social i l’acció de govern. En aquesta qüestió, el Pepe era un autèntic martell. El seu convenciment era ferm, però no defugia mai el diàleg i la confrontació intel·lectual. Li encantava debatre, discutir i polemitzar, però sempre des d’una gran cordialitat. Més enllà d’això, en el terreny personal el Pepe era un personatge excepcional. La seva casa de Cerdanyola estava sempre oberta a col·legues i amics, amb vetllades memorables i sobretaules que s’allargaven amb tertúlies apassionants. Gran amic dels seus amics, conversador incansable i rei dels acudits, sobretot a partir del segon carajillo.

Els que el van tenir com a professor saben bé que el Pepe era un profe diferent. Un profe sense power point, un profe que s’asseia sobre la taula, mirava als ulls als seus alumnes i els feia pensar. Provocador nat, polèmic i estimulant. Així era el Pepe, un tipus que portava un vermut als seus alumnes per celebrar el final de curs i fer evident que el viatge intel·lectual, quan es fa en comunitat, té un valor incalculable. Serà feina de tots nosaltres seguir el seu exemple i intentar que el viatge no s’aturi.

Gràcies, Pepe. Infinites gràcies.

Xavier Bonal, Eduardo Calderón, Mariña Couceiro, Josep Espluga, Clara Fontdevila, Judith Jacovkis, Martí Manzano, Àlex Montes, José A. Noguera, Lluís Parcerisa, Francesc Miguel Quesada, Xavier Rambla, Aina Tarabini, Òscar Valiente, Antoni Verger.

GEPS (Globalisation, Education & Social Policies), octubre de 2021