En 1971, un jove conegut com a Pepe Beunza es va presentar a la caserna on s’havia de presentar per realitzar el servei militar obligatori. Hi va anar i es va negar a realitzar-lo, declarant-se objector de consciència. Era el primer jove que ho feia.

L’objecció de consciència no estava reconeguda i poques possibilitats de consideració podia tenir dins el context de la dictadura franquista. No obstant això, l’acció de Beunza, no va ser una acció inconscient, sinó tot el contrari. La seva objecció va estar preparada i va rebre el suport dels grups de no-violents que s’havien constituït al territori espanyol, així com de grups d’objectors d’altres països europeus i de coordinadores pacifistes i antimilitaristes internacionals com la War Resisters International i la International Fellowship of Reconciliation. Beunza es va preparar física i mentalment per anar a la presó. Un cop empresonat, els diversos grups de suport, tant dins com fora d’Espanya, van activar les accions de protesta preparades. L’objectiu era atorgar una dimensió política a l’acció, denunciant la manca de drets i desigualtats provocades per la dictadura franquista.

L’acció de Beunza va ser fonamental per obrir pas, va ser el pioner en negar-se obertament a pagar, el que temps enrere es deia “impuesto de sangre”. Després d’ell, van venir altres objectors de consciència, en pocs anys l’objecció va esdevenir col·lectiva en molts llocs del territori espanyol i en 1977 es va fundar el MOC (Moviment d’Objecció de Consciència). La qüestió de l’objecció, tot i no ser uns dels temes més important de la transició política, va acabar dins l’agenda d’aquells anys, sense arribar a una solució definitiva, projectant el problema a les següents dècades.

Efectivament, durant els 80, la resistència al servei militar, no només va continuar creixent, sinó que es va diversificar i va lligar amb altres elements de protesta, configurant un moviment antimilitarista amb ampli ressò en la joventut catalana i espanyola. Finalment, al final de la dècada dels vuitanta, es va posar en marxa la campanya d’insubmissió al servei militar. Els i les integrants del moviment d’insubmissió, van continuar moltes de les estratègies que Beunza va fer vint anys abans. La insubmissió va plantejar una desobediència col·lectiva a l’Estat, esdevenint un dels moviments socials més destacables de la darrera dècada del segle XX. El seu principal èxit polític va ser aconseguir forçar la fi del servei militar obligatori.

El moviment antimilitarista i la campanya d'insubmissió, continua sent un referent de victòria en l’imaginari de molts moviments socials. Tot va començar amb Pepe Beunza.

Text: Carlos A. Ordás