Els objectors de Can Serra

Al març de 1974 Beunza va sortir de la presó. Des de 1971 molt pocs joves s'havien sumat a la causa de l’objecció de consciència mitjançant la resistència personal al SMO (7 més entre 1971 i 1974). No obstant això, el camp estava preparat per a l'aparició de nous refractaris, els quals no van trigar a aparèixer. Al maig de 1975, es va realitzar al juliol una reunió en el monestir de Montserrat, on cinc joves es van comprometre a començar pel seu propi compte a realitzar un servei civil alternatiu. D'aquí va sorgir la primera experiència d'objecció col·lectiva, del barri de Can Serra, en L’Hospitalet del Llobregat, que seria replicada en altres parts del territori espanyol i que, entre totes, establirien les bases del que seria el Moviment d'Objecció de Consciència.

L'objecció col·lectiva del barri de Can Serra, a l'Hospitalet de Llobregat, la van posar en marxa un grup de joves que eren pròxims a ser cridats a files, – cinc al principi als quals després se'ls van unir dos més –, van començar a desenvolupar un Servei Civil – SC – alternatiu de forma “autogestionada”. Els objectors en aquests anys reclamaven una alternativa al SMO, totalment desvinculada de l'Exèrcit i per a treballar en necessitats socials de la població. El SC tenia com a precedent les accions similars de Beunza en el barri de Orriols o d'un altre objector posterior, Jordi Agulló a l’Instituto Ramón Albó, però sobretot estava inspirada en demandes i reconeixements que altres objectors van dur a terme en països com França on durant el final de la guerra d'Algèria molts objectors van realitzar una campanya per la qual dedicaven el seu temps ensenyant a llegir i a escriure a la població algeriana, en comptes d'acudir al SMO. La demanda d'un servei civil alternatiu va ser finalment atesa després de la guerra colonial, quan el Govern francès va regular l'objecció de consciència, reconeixent-la legislativament per primera vegada al desembre de 1963, al juny del següent any començava un treball civil alternatiu de 34 mesos en Brignoles a càrrec del Service National de la Protection Civile. Aquesta experiència era un exemple de SC alternatiu reconegut governamentalment. Un altre exemple, va ser el Servei Civil Internacional que a Europa portava funcionant des del final de la I Guerra Mundial. El seu primer camp de treball va ser en Verdun, França, en 1920 on persones de diferents països – aliats i enfrontats durant la guerra – van treballar de manera voluntària en tasques de reconstrucció després del conflicte armat, amb l'objectiu de reivindicar un SC alternatiu al SMO i de treball internacional per la pau i la reconciliació. El SCI va tenir una important presència durant la segona meitat del segle XX, especialment durant els anys de la Guerra Freda.

Amb el propòsit de dur a terme una iniciativa similar, durant la setmana santa de 1975, a Castelló, es va produir el primer contacte entre un grup de joves que estaven disposats a realitzar un SC autogestionat i anar-se a viure de manera comunal al lloc on desenvolupessin aquesta labor. Una de les motivacions per a viure en comunitat, segons expliquen els objectors, era allunyar-se de la pressió ambiental; família i amics que en molts casos no trobaven sentit a tal acció i podien arribar a exercir una pressió considerable a l'objector. Encara que en principi van pensar en la possibilitat d'anar a algun lloc rural, de manera similar a la Communauté de l'Arche, van resoldre la importància “reivindicativa” de l'acció, per la qual cosa era convenient una gran urbs. En la dicotomia entre Madrid i Barcelona, van acabar optant per la capital catalana, la qual consideraven més oportuna, com ells mateixos expliquen:

“[Barcelona] era más cosmopolita que Madrid y todas estas ideas de objeción podría ser mejor aceptadas; existe un mayor espíritu de lucha tanto en los barrios, con sus asociaciones de vecinos, como en todo el territorio catalán; Europa, con la que queríamos estar constantemente en contacto porque era una baza definitiva en nuestra lucha, la teníamos a las puertas de casa. Había que recuperar todos los contactos, casi perdidos, desde los tiempos en que Pepe comenzó su lucha. Así pues, había que hacer un viaje por toda Europa para explicar bien a nuestros amigos que el caso Pepe se repetía después de cuatro años corregido y aumentado” Lafuente del Campo, José Luis y Viñas i Cirera, Jesús, Los objetores. Historia de una acción, Madrid, Cares, 1977, p. 21

Després havien de trobar el barri adequat, el qual havia de presentar necessitats socials evidents, que no estigués controlat per cap grup o partit polític i que tampoc fos un barri de persones “marginades”. Entre aquestes opcions estava la del barri de Can Serra en L’Hospitalet del Llobregat, pel qual es van decantar finalment, després de contactar amb persones del barri vinculada a l'Associació de Veïns de Can Serra. Tant el barri com la ciutat s'acollien a les característiques que buscaven.

Una vegada triat el barri, van continuar amb la preparació i a principis de juliol es van reunir a Montserrat cinc de les persones que començarien l'acció: Pepe Beunza com a suport, Guillermo Luís Cereceda – Madrid –, Ovidio Bustillo – Palència –, Jesús Vinyas – Manresa – i Martí Olivella – L’Hospitalet –. En aquesta reunió van posar nom al grup: Grup d'Objectors de Consciència de l'Estat espanyol, i van començar la planificació de l'acció. D'una banda, tenien clar que primer desenvoluparien el SC i després d'un temps donarien a conèixer la seva finalitat objectora. El sentit d'aquesta pauta era que s'entengués el que estaven fent:

“Si uno llega a un barrio y dice ‘yo no hago la mili’, nadie le entiende (…) Pero si uno llega a un barrio, se pone a trabajar con y por el barrio, a enseñar a leer a la gente adulta que aún no sabe, y cuando lleva ya una temporada haciendo esto, les dice que él no va al servicio porque ya lo está haciendo, porque cree que es más importante servir al pueblo enseñándole a leer que haciendo la instrucción con un fusil al hombro, la gente lo entiende en seguida (…) que la gente entendiese esto era para nosotros muy importante, casi más que el conseguir el propio estatuto” Lafuente del Campo, José Luis y Viñas i Cirera, Jesús, Los objetores. Historia de una acción, Madrid, Cares, 1977, pp. 20-21

Finalment, a Montserrat van planificar allò que consideraven necessari per a viure en Can Serra i per a preparar-se per a la presó quan arribés el moment. En aquesta planificació van parlar de la vida comunal, la pràctica del ioga “per a conservar l'equilibri físic i psíquic”, la meditació, una dieta preeminentment vegetariana i sortides mensuals a la “naturalesa”.

A l'estiu de 1975, els objectors es van establir en el barri de Can Serra i van començar la seva acció realitzant un Casal d’Estiu per a les nenes i nens del barri i posteriorment la van continuar amb l'arranjament i gestió d'un local per a la tercera edat, una guarderia, col·laboració amb l'escola d'adults en classes d'artesania, alfabetització, treballs manuals i arranjament de locals comunitaris del barri. Això ho van anar combinant amb els treballs remunerats als quals van recórrer per a costejar-se l'acció. Entre tardor de 1975 i gener de 1976, se'ls van unir quatre objectors més: Vicente Amurgos – Jaén – i Josep Deu Faixat – Gijón – a la fi de 1975 i el exsacerdote Esteban Zabaleta – Navarra – i José Antonio Monteserin – Lleó – al gener de 1976.

El 24 de desembre de 1975, un mes després de la mort de Franco, van decidir fer pública la raó de la seva acció en L’Hospitalet. Mitjançant el comunicat “Un camí per a la pau”. L'objecció de consciència es continuava reclamant com un dret humà més i que “com els altres drets, s'aconseguirà després d'una llarga lluita per les llibertats democràtiques”. Amb l'experiència de Can Serra es presentava en positiu, aportant una alternativa de facto al SMO. Els objectors mostraven una acció que basava els seus principis en la no-violencia i en clara desobediència a l'Estat. L'acció de Can Serra, com prèviament la de Beunza, eren accions acuradament pensades i preparades, es potenciaven qüestions com el sentit cristià de l’objecció de consciència, no obstant això, les denúncies socials i polítiques eren presents.