L’acció de Beunza

El dia 12 de gener de 1971 José Luís Beunza Vázquez, conegut com a Pepe Beunza, va acudir al Centre de Mobilització i Reemplaçament de València des d'on va ser traslladat a la caserna on havia de rebre l'ensinistrament militar. En tots dos llocs, es va declarar objector de consciència i es negava a realitzar el servei militar obligatori (SMO).

Ningú o molt poques persones sabien què era l'objecció de consciència. A Espanya, els pocs objectors al servei militar que havien eren els testimonis de Jehová. Per tant, les seves motivacions en un context de dictadura com la franquista, implicaven una forma de dissidència religiosa. No obstant això, Beunza es declarava catòlic. Es negava a realitzar el servei militar obligatori i s'oferia a realitzar un servei “alternatiu” per “servir” a la pàtria, per a combatre la pobresa i la desigualtat existent a Espanya. Per tant, la seva objecció esdevenia implícitament i inequívocament política.

L'acció de Beunza suposava un desafiament contra l'autoritat, especialment contra l'autoritat militar. Això tenia conseqüències severes. L'objecció de consciència no estava reconeguda com a dret, però tampoc com a delicte. Per tant, els objectors eren condemnats per desobediència a una pena d'entre 6 mesos i 6 anys de presó. Una vegada acabada la condemna, tornaven a ser cridats a files, ja que havien pagat el seu delicte de desobediència però no havien realitzat la seva labor amb la pàtria: el servei militar. Tornar a negar-se implicava una condemna similar a l'anterior. Això podia repetir-se fins que l'objector complia els 38 anys i passava a la reserva. Per tant, tractar de realitzar objecció de consciència al servei militar implicava poder passar-se 20 anys a la presó, encadenant diverses condemnes. No obstant això, el que normalment ocorria era que, després de diverses condemnes, a l'objector se li concedia una espècie d'indult que li deslliurava de “la mili”. Encara així, abans de Beunza, va haver-hi joves testimonis de Jehová que van sofrir diverses condemnes i van passar diversos anys en la presó. Com el cas d'Albert Contijoch, que va estar 11 anys empresonat. El delicte de “Negativa a Prestació del Servei Militar”, no va arribar fins a 1973, implicant condemnes de presó d'entre 3 i 8 anys.

Beunza va dedicar molt de temps a preparar la seva acció. Es va preparar psíquicament i física per a entrar en la presó, va practicar ioga, meditació i va aprendre artesania. Però sobretot, va crear tota una xarxa de suport. L'objectiu d’aquesta era fer servir el presidi com una forma de denúncia i mobilització. En les seves estades previas a França, va conèixer a objectors francesos i belgues, va entrar en contacte amb grups internacionals vinculats a la pau i la no-violència, que donarien ressonància internacional a la seva acció, on va destacar el paper de la War Resisters International i de la Fellowship of Reconciliation. Dins del territori espanyol, entro en contacte amb la xarxa de persones vinculades amb la no-violència i el pacifisme, moltes d'aquestes dins de sectors catòlics pacifistes. Es va crear una xarxa de suport que es va preparar per a realitzar diferents accions de denúncia per a quan fos capturat.

Durant el procés va explicar que no era testimoni de Jehovà, sinó catòlic, la qual cosa suposava un nou tipus de desafiament per a les autoritats. En els seus arguments exposava la inspiració cristiana de la seva acció, s'identificava com “no-violent” i objector de consciència. Es convertia amb aquest fet, en el primer resistent al SMO, no testimoni de Jehovà que feia pública la seva negativa. El consell de guerra que el va jutjar a l'abril de 1971 el va condemnar a un any i tres mesos de presó. Condemna que no va complir totalment ja que l'1 de novembre va sortir en llibertat per l'indult relatiu al “XXXV aniversari de la exaltació de Franco a la Prefectura de l'Estat” – més conegut com a indult Matesa –. No obstant això , no havia complert el SMO per la qual cosa va ser anomenat novament a files, davant aquesta tessitura va decidir començar un “servei civil autogestionat” en el barri de Orriols, a València. Secundat per l'Associació de Veïns del barri, va col·laborar en les classes d'alfabetització de dones, organitzant una guarderia perquè aquestes poguessin deixar als nens mentre anaven a les classes.

També va fer classes en una escola nocturna per a treballadors que feien el batxillerat. No es va presentar en la caserna però va avisar al capità general de València per a explicar-li on estava i que estava realitzant “una alternativa al servei militar” i mostrar així que havien altres maneres de “servir a la pàtria”. Al desembre va ser detingut una altra vegada i al març de 1972 jutjat novament per consell de guerra, aquesta vegada per deserció. Va ser condemnat a un any més quinze mesos accessoris per a complir el SMO en un batalló disciplinari al Sàhara Occidental. Batalló disciplinari que va acceptar, per a desmarcar-se dels testimonis de Jehovà, – els quals no acceptaven el batalló –, ja que entenia que la seva acció era diferent a la d'aquests, però també va acceptar per a poder sortir de la presó i dedicar energies des de fora al reconeixement de l’objecció de consciència. També va pesar, com és lògic, el cansament del presidi. L'11 de març de 1974 va ser finalment alliberat, a partir de llavors i fins a febrer de 1977 que decideix retirar-se de la primera fila, va desenvolupar una considerable activitat per la no-violència i per a aconseguir el reconeixement de l’objecció de consciència.

Protestes a la frontera a favor de l'objecció de consciència

L'acció de Beunza s’ha de situar en el seu context històric. Dins de la dictadura franquista i amb un desconeixement absolut per part de la societat sobre què era l’objecció. La seva objecció, va ser fonamental per a obrir camí a com es va desenvolupar després la resistència al SMO i l'antimilitarisme. Amb la seva acció, la resistència al SMO en l'Estat espanyol va entrar en una nova dinàmica, d'acord amb el que venia passant en molts països europeus des de la primera guerra mundial. Igual que en molts altres llocs del continent, la resistència a la conscripció començava a manifestar-se amb l'objecció de consciència, per motius religiosos o de no-violència i on es demanava un servei civil alternatiu a l'armat. L'acció que començava Beunza es va veure reforçada per altres joves que de manera més o menys premeditada van preferir ser empresonats que fer el SMO. La tendència va anar creixent durant la dècada dels setanta a Espanya fins a configurar-se com un moviment social vertebrat des de la resistència a la conscripció però molt més ampli i complex.

La campanya de Beunza, va ser la primera campanya de desobediència al servei militar obligatori a Espanya i va marcar el començament de bona part de l'activisme antimilitarista en el territori espanyol. 30 anys més tard, en 2001 es decretava oficialment la fi del servei militar obligatori.