"La literatura no pot canviar el món, però sí donar-ne testimoni, i això ja és molt"

Annie Ernaux (Lillebonne, 1 de setembre de 1940), Duchesne de soltera,  guanya el premi Nobel de Literatura l'any 2022 «per la valentia i l'agudesa clínica amb què descobreix les arrels, les distàncies i les limitacions col·lectives de la memòria personal». La seva obra, rica amb una vintena de títols, pren el pols a una societat que aborda des d'una mirada radical de dona. És una literatura en primera persona que ella defineix com a «auto-socio-biografia», ja que parteix de la seva subjectivitat per «identificar, desvelar els mecanismes o fenòmens més generals, col·lectius.». Debuta amb Les armoires vides (1974), una novel·la autobiogràfica en la qual presenta el tema tabú de l'avortament, que recuperarà posteriorment a L'esdeveniment (2000). Després de Ce qu'ils disent ou rien (1977), abandona el gènere per explorar el que anomena «l'etnotext», que afegeix una dimensió política als seus escrits amb La dona gelada (1981), sobre l'alienació en el matrimoni i la dominació masculina, seguit de El lloc (1983), Premi Renaudot 1984, un llibre que orbita al voltant de la infància i la figura del pare; Una dona (1988), dedicat a la figura clau de la mare; i Els anys (2008), una obra triplement premiada amb el Prix Marguerite-Duras 2008, el Prix François Mauriac 2008 i el Prix Strega de la littérature européenne 2016.

Dues de les seves obres, Pura passió (1992) i L’esdeveniment (2000), han estat adaptades al cinema per Danielle Arbid (2021) i Audrey Diwan (2021), respectivament.

Una escriptura del jo abocada als altres

En una època en què sembla que no es pugui inventar res de nou sota el cel de les Lletres, l'escriptora originària d'un petit poble de Normandia, Lillebonne, on va néixer l'1 de setembre de 1940, ha demostrat que nous camins creatius són possibles. En el seu cas, s'arrenglera clarament en el bàndol de les escriptures del jo, introspectives, analítiques, però alhora afegeix el matís provinent dels memorialistes: el de l'exemplaritat. Tradicionalment, els memorialistes relataven les seves experiències per donar testimoni d'una època, una vocació que Ernaux comparteix. Ara bé, així com els seus antecedents memorialistes se situaven en un segon pla davant d'una realitat històrica que prenia tot el relleu en el relat, en l'escriptura d'Ernaux el jo que narra adquireix una plaça tant o més important, ja que aquesta societat apareix descrita a través de la mirada irreductible d'un subjecte.

Aquest subjecte, a diferència dels relats autobiogràfics, no es concep en la seva dimensió excepcional, sinó com el testimoni d'una època. «Em considero ben poc com un ésser singular [...] Però em serveixo de la meva subjectivitat per identificar, desvelar els mecanismes o fenòmens més generals, col·lectius», afirma l'autora («Vers un Je transpersonnel», RITM, Université Paris X, nº 6, 1994). Aquesta operació, a cavall entre el memorialisme i l'autobiografia, es defineix amb el concepte de «literatura transsubjectiva», o bé d'«auto-socio-biografia», terme encunyat per ella mateixa. Ernaux assumeix així plenament la seva identitat de dona procedent d'una classe popular, i s'alça com la veu d'una generació que travessa la segona meitat del segle XX a França, marcada per la postguerra i fins a l'actualitat. 

Textos i redacció de continguts de Valèria Gaillard Francesch.