El compromís feminista

"He esdevingut feminista per la força de les coses, veient la vida de la meva mare i la meva."

A Els anys Annie Ernaux exposa el seu recorregut vital oscil·lant del «jo» testimonial a l'«ella» i a l'«elles» i «nosaltres» social per deixar constància del paper de la dona des de finals de la segona guerra mundial i fins als atemptats de l’11-S. Una de les lectures que la va regirar és El segon sexe, de Simone de Beauvoir, tal com explica a Memòria de noia. A Els Anys, que es pot llegir com un relat d'emancipació, l’escriptora intenta captar la «dimensió viscuda de la Història» a base de recrear l’entorn cultural i social d’una època, els anuncis televisius, els productes més exitosos, els hits de la ràdio i fins l’argot del moment, insults inclosos. Ernaux recorre un camí marcat també pels intents de l’esquerra per fer progressar França en termes de justícia social amb la revolta del Maig del 68, i l’esclafament posterior de tot impuls progressista. A més del seu compromís feminista, la Premi Nobel s’ha implicat en l’actualitat política tant nacional —ha donat suport a l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon— com internacional. Per exemple, el 2019 va cridar a fer boicot a la cançó d’Israel al Concurs d’Eurovisió en el diari digital Mediapart.

Entre els molts referents culturals que apareixen a Els anys i que repassen les «mitologies» d'una època, seguint el concepte de Roland Barthes, hi ha els anuncis de Cafe Tati o del xampú Dulsol i de Moulinex, les pel·lícules Allò que el vent s'endugué, adaptació de la novel·la de Margaret Mitchell, o Cleo de 5 a 7, d'Agnès Varda amb Anna Karina, sense oblidar la revista La semaine de Suzette. També cançons com ara La Javanaise, de Serge Gaingsbourg, i programes televisius com el de Jean Christophe Averty en què passava un nino per una picadora en el seu programa Les Raisins verts (1963).

Al documental Les Années Super 8 (2022) realitzat pel seu fill David Ernaux-Briot amb la veu de l'escriptora, es poden veure les imatges domèstiques que va gravar el seu exmarit Philippe Ernaux i que tracen la vida quotidiana de la família, del 1972 al 1981, un document que també està darrere d'Els anys. «Volia integrar aquestes imatges mudes en una narrativa a l'encreuament de la història, del social i també íntima, utilitzant el meu diari personal d'aquells anys», afirma Annie Ernaux.

Un altre dels llibres en què Ernaux explora les relacions de dominació home-dona és Memòria de noia, un dels llibres que, tal com ella mateixa explica, més li va costar escriure perquè el tema se li resistia: la violació. A L'atelier noir estableix un vincle directe entre la seva primera experiència sexual traumàtica al 1958 i l'actualitat (2022) amb el cas de Dominique Strauss-Kahn i també el de Roman Polanski, casos que «reactiven el seu desig d'escriure». Relatant què li va passar mentre feia de monitora en unes colònies als 18 anys, Ernaux vol convertir la seva experiència en un testimoni: «Descriuré la meva nit amb H amb una forma impersonal i col·lectiva», escriu. El seu objectiu darrer és que cada llibre «vagi cap a la llum».