Com retre compte de la veritat

"El meu propòsit no és la bellesa, sinó la veritat"

L'escriptura d'Ernaux s'emparenta amb els procediments quirúrgics davant dels esdeveniments del passat, que intenta disseccionar amb rigor, sense que li tremoli la mà per l'estremiment dels sentiments. Per aquest motiu, sovint recorre a fotografies en blanc i negre per recrear els sentiments del moment, tot cercant una mirada objectiva. Així, empunyant l'escriptura com un ganivet, intenta arribar al moll de l'os de les vivències en una exploració sobre el pas del temps i la memòria que l'emparenta amb Marcel Proust. El seu objectiu és fixar una vida en tota la seva dimensió social i històrica, i «salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més», frase que tanca Els Anys. Ara bé, aquest tipus de text requereixen una interrogació sobre la forma que està al centre de tots els llibres d'Ernaux.

Annie Ernaux treballa amb un material íntim —la seva relació amb els pares, el seu matrimoni, les seves relacions amoroses i sexuals, l'experiència d'un avortament— però rebutja obertament l'etiqueta que sovint se li ha atribuït de ser una autora d'autoficció, és a dir, un relat en el qual l'autor s'identifica obertament amb el narrador i, aquest, amb el protagonista. A diferència de l'autobiografia, en l'autoficció es produeix una barreja de materials autobiogràfics amb d'altres inventats que fan avançar el relat cap allà on vol l'autor. Si bé escriptors d'autoficció reconeguts com ara Emmanuel Carrère o, més recentment, Édouard Louis, se'n declaren deixebles, Ernaux considera que, en la seva literatura, no es pot parlar ben bé d'autoficció perquè, simplement, no fa ficció. Té la pretensió —qüestionable d'altra banda, ja que tot relat, es vulgui o no, requereix una estructura, un angle, una forma que determina el contingut— de narrar la realitat dels esdeveniments tal com es van produir. D'aquí que, per moments, quan descriu les fotografies familiars a Els anys, ens sembla llegir un informe policial. Darrera d'aquesta aproximació hi ha un afany essencialista, i aquesta és una altra de les particularitats de la seva obra, que l'emparenta amb Marcel Proust: la voluntat d'esclarir la veritat dels esdeveniments passats, de la vida viscuda, a través de l'escriptura, que titlla d'«el lloc veritable», i així fixar-la.

Pel que fa a la seva escriptura «plana», respon a una voluntat d'assolir un «estil neutre» que no caigui en el judici moralitzant dels fets relatats. El resultat, paradoxalment, és un escreix d'intensitat. Les estratègies estilístiques que empra són diverses, com ara l'hipèrbaton, és a dir capgirar els elements de la frase per aconseguir a voltes una sensació de fletxa en l'exposició del sentit —«Dones fràgils i vaporoses, fades de mans suaus, brises lleugeres de la casa que fan néixer silenciosament l’ordre i la bellesa, dones sense veu, submises, per molt que busqui, no en veig gaires en el paisatge de la meva infància» (La dona gelada)— frases amb el verb elidit que busquen un cert minimalisme expositiu per guanyar en contundència, o un ús particular de la puntuació que barreja relat i discurs, o bé que fa seguir els paràgrafs sense punts ni majúscules com una enumeració en forma de lletania. Pel que fa a les imatges, se'n troben força i variades, per exemple quan fa referència al tipus de dones, parla de les de categoria «més de baieta» (La dona gelada), o bé quan transcriu del seu diari que «les paraules són per a ella "el delicat brodat al voltant d'unes estovalles de nit"» (Els anys). Pel que fa al lèxic, trobem en les obres d'Annie Ernaux una barreja entre una llengua culta i una altra pertanyent a un registre oral, sobretot en aquelles en què retrata una època, i les paraules, les expressions i els girs lingüístics li serveixen com a colors per pintar les escenes. En aquest sentit, també es mostra sensible al «patuès» normand, que vincula inevitablement amb els seus orígens humils, precisament aquells que vol deixar enrere.