La narrativa breu d'ambientació rural

El gruix de la narrativa breu de Sebastià Juan Arbó cristal·litzà en contes d’ambientació rural, entre els quals destaquen les Narracions del Delta, l’únic recull que publicà. Era un llibre original quan aparegué en català amb l’Editorial Selecta l’any 1965, però estava bastit alhora de retalls d’obres que no trigarien a enllestir-se —Entre la tierra y el mar (1966) i L’espera (1967)— i de fragments extrets de reedicions —Terres de l’Ebre (1932), Camins de nit (1935) i Los hombres de la tierra y el mar (1961)—. Fou l’obra, així mateix, que afermà la seva represa del català com a llengua literària.
El projecte experimentà canvis substancials tant en l’àmbit estructural com en el textual, per tal com l’escriptor va donar-li diferents formes al llarg del temps. En un primer moment, ho va fer amb l’ampliació de la nòmina de ficcions amb tres narracions, també provinents d’obres ja publicades. Aquestes es van incorporar en una «Tercera parte» a partir de l’aparició de la versió en espanyol a l’Editorial Mateu (1965), i es mantingueren en les successives reedicions en la mateixa llengua —Plaza & Janés (1969, 1970 i 1976) i Círculo de Amigos de la Historia (1976)—.

Aquesta primera obra funciona com un aplec de narracions autònomes i d’un sentit complet, independents dels títols de procedència, així com d’estampes que componen un genuí retaule en què apareix representada la vida de la gent del Delta que encara presencià l’autor. Tot sovint, són el relat d’una tragèdia humana ancorada a un paisatge esplendorós, i de vegades —les menys—, la seva faceta més amable. S’hi reconeix la veu del primer Juan Arbó, d’una prosa descarnada i palpitant, d’aquell jove escriptor que s’endinsava en el conflicte existencial dels seus personatges «amb un crit ofegat a la gola», amb «l’ànima feta un crit»; formant un conjunt harmònic, hi ha també la mirada del Juan Arbó de maduresa, més atent a la nota pintoresca, abraçant una visió de conjunt de la societat de l’època en què té cabuda també l’humor.

La bona acollida del format en espanyol dugué Sebastià Juan Arbó a un conreu més intens del gènere de la narració curta, que havia cultivat de forma intermitent, i el qual s’havia sentit temptat més d’un cop d’abandonar. El nou impuls prengué forma en premsa en el marc de la capçalera de Tele-Estel, en què aparegueren per petició d’Andreu-Avel·lí Artís, el gran cronista de la ciutat de Barcelona, dos contes originals: «El vell merendero» (1966, núm. 17) i «El senyor Vargués» (1967, núm. 57), així com «La inútil fugida» (1968, núm. 80), un avançament editorial de L’espera (1967). Li serví també per figurar en antologies de contes a escala nacional i internacional, i se n’arribaren a traduir contes al rus i a l’italià.
Cal remuntar-se, però, als dies d’adolescència de l’escriptor per copsar la insistència amb què s’aproximà al gènere, si no sempre amb la voluntat de narrar una història seguint els motlles del conte tradicional, sí almenys d’immortalitzar un instant, de dibuixar una sensació, un sentiment o un retall de vida. Així, amb escassos 17 anys ja publicà a El Eco de la Comarca «Crepuscle», una mena d’evocació poètica en què s’apunten tècniques descriptives i motius que no farien eclosió plenament fins a la publicació de les seves primeres novel·les. Hi llegim:

Cau la vesprada... Sota la clara puresa del cel, cau el sol com ferit per una ma invisible... Ja toca amb sa esfera lluminosa les elevades puntes del Port i com desesperad, roda furios i ompli amb porpra el paisatje exuberant que s’extén en torn d’Amposta. [...] En esta hora silenciosa, plena de misteri, plena de poesía, Amposta reposa, contenint los llatits del seu cor, com rebent la benedicció de llum que li envien les últims irradiacions del vespre.
Per el malecó, pasen silenciosos els pagesos, inclinats portant a llur coll, la cárrega de les eines, creuant els arbres que s’aixequen en ambes parts del canal. [...] En llur rostre torrad per el sol, es distinguix una somrrisa de satisfacció. Es que l’arroç va bé, el temps es bó i prompte vorá cobrades tot este muntó de penalitats i fadiges, i a pesar del transíd que’s trova per la dura tasca del jorn, somriu davant la dolça perspectiva... [...] (El Eco de la Comarca, 1920, núm. 301, p.2)

La connexió amb Terres de l’Ebre (1932) és íntima, i no fora estrany que hi tingui vinculació genètica: la seva obra magna va sorgir inicialment com un conte de joventut pensat per presentar-lo al concurs de narració breu convocat per la Col·lecció Popular Les Ales Esteses, però es va acabar allargant fins a esdevenir una novel·la. Exemples similars els trobem amb narracions breus com «Noche de Reyes» (El Eco de la Comarca, 1922, núm. 366, p.2) i «Nits de Nadal» (Mirador, 1932, núm. 203, p.10), ambdues sobre els contrastos que es produeixen durant les celebracions nadalenques entre l’ambient de joia general, especialment des de la perspectiva infantil, i la injustícia i la duresa del món real. També a «Febre» (Mirador, 1932, núm. 157, p.6), estretament emparentada amb La nit de Sant Joan (1961), o a «L’estel amb cua» (El Pont, 1959, núm. 13, pp.5-8), que reprèn un motiu que ja havia funcionat com un mal auguri a Camins de nit (1935): l’empremta que deixà en el poble el pas del cometa Halley l’any 1910, recreat en aquest cas en primera persona. Aquesta narració es reaprofità més tard autotraduïda a l’espanyol com a part de Los hombres de la tierra y el mar (1961).

Entre les aproximacions ocasionals prèvies al gènere per part de l’escriptor, d’una tècnica encara en desenvolupament, cal fer esment en català encara del cas de La nit de Sant Joan (1961). Tot i no ser pròpiament un conte, forma un trident com a narració breu amb obres de major envergadura com L’inútil combat (1931) i Notes d’un estudiant que va morir boig (1933). A grans trets, comparteix amb aquestes un narrador en primera persona que destil·la aspectes de la seva vida i la seva personalitat mitjançant el monòleg interior, en un viatge que parteix de l’autoexploració existencial angoixada i desemboca en la dissolució del subjecte.
En tots els casos, la narrativa breu es presta a transvasaments constants de llengua literària per part de Sebastià Juan Arbó. Un conte es pot trobar o bé alternant indistintament el català i l’espanyol en un mateix esborrany; o bé escrit en una llengua i autotraduït directament a l’altra; o bé extret d’una novel·la en una llengua, per adaptar-lo com un conte en l’altra, i reaprofitant aquest últim per una ulterior versió en la primera llengua, i viceversa.

Coberta de Narracions del Delta. Barcelona: Selecta, 1965.

«Felita», original autògraf. 27 ff. Manuscrit. [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó 380-14-2972]

Autor desconegut. Il·lustració original inèdita a tinta negra per a un projecte d’edició de Camins de nit en espanyol, amb personatges, motius i escenes que es reprodueixen a «La baralla» i «La Pigada». [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó 380-14-56]

Primera pàgina de la traducció al rus de «Проклятая смоковница» [«La figuera maleïda i el conte del boni»]. Dins Современная испанская новелла, selecció, pròleg i notes biogràfiques de В. Ясного. Text de Narracions del Delta. Traduït de l’espanyol per С. Вафа. Moscou: Progress, 1971, pp.30-40.