Reescriure per escriure

Sebastià Juan Arbó va dur el procés de depuració estilística i formal de la seva obra fins a extrems poc usuals. Un cop d’ull als materials que conservem del seu obrador d’escriptura fa evidents les múltiples operacions de revisió que efectuava sobre un mateix text. Des de la seva gènesi, una obra, sota l’atenta mirada de l’escriptor, podia experimentar canvis radicals tant en l’àmbit lingüístic com argumental i estructural. En poc s’assemblen, per exemple, les primigènies Notes d’un estudiant que va morir boig de l’any 1933, amb les darreres Hores en blanc de 1983: essent la mateixa obra, va canviar no només de títol, sinó que va experimentar també una transformació plena en forma i contingut. I és que no només es van publicar 9 edicions diferents en vida de l’autor amb diferències significatives entre elles, sinó que conservem més de 50 originals que en palesen una permanent transformació.

No és estrany observar en un mateix autògraf correccions omnipresents de la mà del mateix escriptor. Hi realitzava constantment supressions i addicions de text, en alguns casos de fragments extensos, així com substitucions, alhora que redactava petites postil·les o notes d’ús intern en què reflexionava sobre el mateix procés creatiu. Cada text tenia les seves necessitats i vicissituds: podien canviar els formats de revisió, els suports, els instruments i la tipologia d’operacions que s’efectuaven, però sempre romangué intacta la voluntat de perfeccionament del producte literari.

La narrativa breu de Sebastià Juan Arbó no n’havia de ser una excepció. Com succeeix amb els originals de grans obres com L’inútil combat (1931) o Camins de nit (1935), també amb els contes trobem primeres anotacions i esbossos en què s’establien guions, esquemes, apunts de personatges, situacions i temptatives molt breus d’escriptura. Tots aquests papers s’anaven transformant progressivament i confluint en testimonis de major envergadura, habitualment, amb forma d’esborranys farcits de revisions. El text encara era, però, inestable, i podien aparèixer, desaparèixer o alterar-se personatges, trames, fets i descripcions puntuals; podia canviar la cronologia i l’ordre de les accions, la perspectiva amb què eren narrades o les paraules escollides per fer-ho, tot això amb implicacions significatives en el resultat final.

En aquest punt, l’escriptor podia decidir passar a net aquests materials en forma d’un manuscrit més estable que continuaria corregint a sobre, o bé es podia seguir sentint insatisfet i produir successius manuscrits fins que decidís finalment copiar el text a màquina. Era sovint un mecanògraf professional qui l’ajudava en aquesta tasca, no exempta de dificultats. El traç arbonià va posar en més d’un compromís els escassos transcriptors que n’entenien la lletra amb certa solvència. Amb freqüència llegim mecanoscrits de l’autor que contenen errors de còpia, i fins i tot espais en blanc que evidencien els desistiments del copista. En la majoria d’ocasions són fruit de la dificultosa interpretació d’un mot o la complexa identificació d’una modificació dintre de l’embull visual de l’original. Aquest és el sentit de la queixa de l’editor i novel·lista Joan Sales en una carta enviada a Sebastià Juan Arbó, en què exposa les dificultats que li comportà la correcció de l’original de L’espera (1967):

Amb la corregida que vaig haver de fer se’m van passar molts i molts dies [...]. A més d’un galimaties amb els noms dels personatges i un altre en l’ordenació de les pàgines (pàgines saltades, bocins per aquí, bocins per allà, afegits, supressions, un autèntic trencaclosques) em vaig trobar amb el problema de les repeticions i les contradiccions. [...] De vegades tu mateix havies tatxat la repetició que volies suprimir, altres vegades te n’havies descuidat. Seguint les teves pròpies anotacions marginals (i altres anotacions teves que hi ha al dors de les pàgines) em sembla que, posant-hi els cinc sentits, he aconseguit «pescar» totes les repeticions i suprimir-les. [...] Alguna incoherència material també la vaig poder salvar. Hi havia per exemple passatges que havies començat a tatxar i no havies tatxat el final, que aleshores quedava penjat; hi havia afegits que la crida no estava evidentment en el seu lloc etc. etc. Més d’una vegada et vaig maleir els ossos, tot i admirant l’altura extraordinària de la novel·la. Ja ni et parlo de la dificultat de desxifrar la teva lletra, ni d’altres per l’estil. (Carta de 18-09-1967 / Fons Sebastià Juan Arbó – Arxiu Municipal de la Ràpita)

Posteriorment, l’autor podia lliurar el mecanoscrit definitiu a l’editorial, o bé podia seguir produint altres versions que n’esmenessin alguns aspectes. Un cop en mans dels editors, aquests podien al seu torn fer observacions o propostes d’esmenes i lliurar-li galerades o proves d’impremta perquè les revisés. Sota el règim franquista, calia lliurar, a més a més, un exemplar embastat de cada publicació perquè passés el tamís de la censura, fet que podia comportar, per la seva part, mutilacions substancials.
Els processos d’escriptura en Sebastià Juan Arbó no foren unívocs, ni homogenis, ni seguiren sempre els mateixos itineraris compositius. Cada text, amb les seves peculiaritats i necessitats, va córrer una sort distinta en funció de múltiples factors. Així, tot i que es feren efectives per primer cop, per exemple, unes Narracions del Delta en forma de llibre l’any 1965, la majoria de les seves narracions breus van romandre inèdites o disperses en publicacions periòdiques i antologies d’índole diversa.

La publicació impresa d’un conte no esgotà tampoc en cap cas les possibilitats de recomençar el procés creatiu per refer-lo, autotraduir-lo per augmentar-ne les possibilitats de difusió o retroautotraduir-lo. Algunes narracions breus, per exemple, s’escrigueren de manera paral·lela a novel·les encara inèdites amb què compartirien text, com succeí amb «Mentre es passa el riu», que es recuperà a L’espera (1967). D’altres, per exemple, s’extragueren de llibres ja publicats, com «Mi primo Quico», que prové del primer volum de les memòries de l’autor, Los hombres de la tierra y el mar (1961). Un cop publicades les Narracions del Delta (1965), Sebastià Juan Arbó en reaprofità la part coincident en format de conte per refer-la i publicar-la a la nova edició de les memòries (1971). D’aquesta manera, la narració breu es reintegrava a l’obra de procedència amb el text modificat.

La història editorial de narracions breus com «Segadores y golondrinas» és també representativa d’aquesta manera d’obrar. Tot i que és un conte que s’enllestí com a mínim a finals de la dècada de 1960 com a part d’un projecte anomenat Nuevos relatos del Delta, el seu motiu central ja estava present en textos anteriors de l’autor. És el cas de Terres de l’Ebre (1932) o de determinats textos publicats en premsa, en què ja s’apuntava el paral·lelisme entre l’arribada i la marxa dels segadors valencians i les orenetes coincidint amb la plantada i la sega de l’arròs. Aquí, però, abandona la funció contextual que en aquells podia complir i pren la forma de la tragèdia del Goro, modelada al llarg de múltiples originals fins a la seva versió «definitiva» en conjunts de notes, esborranys, manuscrits i mecanoscrits. Tot i romandre inèdita en vida de l’autor, recentment s’ha rescatat a Totes les narracions del Delta (2022).

Sebastià Juan Arbó revisant unes quartilles manuscrites a la cafeteria El oro del Rhin. Fotografia de Ramón Dimas. [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó]

«Los segadores» [«Segadores y golondrinas»], notes i esborranys, original autògraf. 5 ff. Manuscrit. [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó 380-14-1030]

«Segadores y golondrinas», original autògraf. 15 ff. Mecanoscrit. [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó 380-14-2981]