La narrativa breu d'ambientació urbana

Força més inadvertida passà la narrativa breu escrita originalment en espanyol per Sebastià Juan Arbó, que transcorre gairebé sense excepció a la ciutat. Aquest fenomen és extensible també a la novel·la, en què els temes urbans s’associen amb un canvi de llengua, com proven Sobre las piedras grises (1949), María Molinari (1954) i Nocturno de Alarmas (1957).
La majoria de títols aparegueren en premsa o en volums col·lectius, i de manera esporàdica. La revista Destino n’acollí dos en la immediata postguerra, tot i que de to molt diferent: «Tom» (1939, núm. 115, p.10) i «Cosas del diablo», aquest en dues entregues (1949, núm. 149, p.6 i núm. 150, p.6). El primer, que prengué anys més tard el títol d’«El gos perdut» en una autotraducció inèdita, és el relat en primera persona d’un petit drama contemplat en la quotidianitat luctuosa de la Guerra Civil a Barcelona. El narrador, com en contes similars explicats des de la testimonialitat, és tothora un observador impotent davant dels fets que succeeixen al seu voltant: en aquest cas, l’abandonament d’un gos per part del seu propietari en el fort del conflicte bèl·lic, impel·lit per la impossibilitat de mantenir-lo:

Adiviné el drama de aquel hombre, que no sabía cómo desprenderse de su perro al que quería y al que no podía mantener, y por el que tal vez habrían pasado ya hambre él y sus hijos. El tiempo transcurrido de la guerra […] y su aspecto cadavérico y grave decían claramente lo que le había costado tomar aquella decisión, y el cariño que debía profesar al animal. Le seguí con el alma oprimida. El perro volvía como antes, con esta inconsciencia de las cosas que les hace más dignos de nuestra compasión, ya que nunca prevén el mal. […] Alejábase al borde del paseo y regresaba rápido, y venía a él con alegría, como si le divirtiese aquel juego de perder a su dueño, por la alegría de volverlo a encontrar. […]
[…] Y le perdí. La noche descendía sobre Barcelona; una noche clara y serena; una noche en que la belleza florecía inútil en el cielo. Inútil —digo— porque una gran tragedia se abatía sobre la ciudad como la sombra de unas alas inmensas, y la anegaba toda en una tiniebla de pesadilla; inútil porque había muchas madres que lloraban a sus hijos muertos o ausentes; muchos hombres que se consumían en las cárceles hórridas, había mucho duelo y muchas lágrimas, y había además un pobre perro —Tom—; un insignificante perro que buscaba a su dueño. (Destino, 1939, núm. 115, p.10)

Aquí hi ha el Sebastià Juan Arbó de la ruptura de la innocència, l’escriptor que mira la infància, a les dones, als ancians, als treballadors del camp, als discapacitats, i en aquest cas, als animals indefensos, «amb un crit ofegat a la gola». És l’escriptor que narra des de la impotència situacions extremes viscudes per aquests personatges, que són víctimes d’unes circumstàncies que no han triat, i que experimenten els desenllaços pitjors.
En una línia similar, «El senyor Vargués» (Tele/Estel, 1967, núm. 57, pp.12-14), amb el subtítol «Narracions d’un passejant», tot i que en català, relata la història pel mateix temps de la decadència de Monsieur Vargués, un distingit llibreter francès establert a la Ciutat Comtal que, amb els pas dels anys, cau progressivament en la pobresa absoluta. És ben diferent de «Cosas del diablo», un conte de caràcter desenfadat, desmarcat de la tònica habitual en la narrativa arboniana, sobre els amors entre Ladio Huertas, un escriptor bohemi novell, i Fifina, una jove d’orígens humils.
Entre els contes que l’escriptor publicà en volums col·lectius, destaca el relat «Le guiaba Dios», sobre la primera arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, seleccionat entre els finalistes del concurs de relats «Caja de Ahorros» Hucha de Oro. Es publicà a Una nueva luz y 29 cuentos más (1966) juntament amb noms com el de Francisco Umbral, Juan Antonio de Zunzunegui o Susana March. Cal mencionar també la brevíssima «La vida de la cigüeña» (1968), en què només es dibuixen algunes impressions i reflexions sobre aquesta au. Fou publicada com un encàrrec per a una sèrie de làmines publicitàries il·lustrades de la companyia Nestlé, amb textos, entre altres, de Miguel Delibes, Ricardo Fernández de la Reguera o Ignasi Agustí.
Dues narracions van romandre inèdites entre les que integren aquest conjunt. Una d’aquestes, «Nochebuena en la ciudad», es preserva en versions manuscrites i mecanoscrites en català i en espanyol sota l’epígraf de «Relatos de un paseante». Sebastià Juan Arbó, a través de la modalitat de l’autoficció, refereix una breu, però colpidora escena presenciada una nit de Nadal durant una passejada per la Barcelona de principis dels anys de 1930: una mare i una filla en situació de precarietat extrema mantenen un diàleg sobre la millor manera de vendre uns draps per poder comprar quelcom de sopar. De l’altre relat, «El ingeniero», només se’n conserva un testimoni en forma de mecanoscrit amb profuses correccions. En aquest, la qüestió social s’aborda des de la perspectiva d’un operari que narra en primera persona la problemàtica laboral que es desencadena durant els treballs de perforació d’un túnel. Els obrers, sotmesos a esforços extenuants, recelen de l’enginyer del projecte per la seva posició jeràrquica en la companyia, i aquest s’ha de fer valdre, mitjançant els seus actes i els seus coneixements, per demostrar que és possible comunió entre ambdós.

«La vida de la cigüeña». Dins La vida de la cigüeña. Nestlé, Publicidad Nestlé, Pelargon, leche en polvo para lactantes, 1968. 12 ff. Làmines il·lustrades.

Encapçalament de «Cosas del diablo (I)», Destino, núm. 149, 25-05-1940, p.6.

«El ingeniero», original autògraf. 19 ff. Mecanoscrit. [ACMO / Fons Sebastià Juan Arbó 380-14-269]