Infància i joventut abans de la Guerra Civil

En Joan Carandell va viure en una Barcelona de principis de segle, una ciutat immersa en el conflicte social i amb un creixement marcadament accelerat. Hi havia dues Barcelona, una era una ciutat amb grans projectes urbanístics; l’altra Barcelona era una ciutat proletària, que malvivia en els barris més insalubres. La capital catalana comptava aleshores amb 500.000 habitants, dels quals uns 170.000 eren treballadors assalariats, i la gran part d’ells, analfabets. Homes, dones i nens a partir dels set anys, que treballaven en unes condicions pèssimes, sense lliurar cap dia, ni dissabtes ni diumenges. Era una ciutat dividida i separada per les diferències socials, la fam i la lluita envers els drets laborals i humans, enardida per la formació de la CNT i de la FAI i més tard per la formació de la Patronal pels germans Badia. Tot això quedarà extensament reflectit en les seves novel·les, de les quals en parlarem més endavant.

En aquest context històric, en Joan Carandell es movia com un peix a l’aigua. És sabut per la família (en Joan Carandell va escriure unes memòries de només tretze pàgines, just abans de morir Carandell (1), que quan en Carandell tenia quatre anys, revenia els pebrots i tomàquets, rebutjats pels venedors del mercat de Santa Caterina, que trobava per terra, per ajudar a casa. Tenia molta empenta des de ben petit i era el líder d’una colla de vailets que es divertien enfilant-se al campanar de l’església Santa Maria del Mar i per tot arreu on podien. L’anomenaven el Capitanet (1). Per entendre l’ambient dels carrers d’aquella època transcric alguns comentaris que m’explica ella mateixa:

A través dels seus contes, el meu pare explica l’ambient dels barris més lumpen, com l’escola de lladres que hi havia al carrer Sant Pere mes baix, on tots els nens que s’hi volien apuntar havien d’anar perfectament nets i correctament vestits. Vist des d’ara, sembla mentida, però moltes famílies enviaven els seus fills a aquella escola per que els ensenyessin a robar amb pulcritud i eficàcia. També és impressionant el tema de “les lloques”, que eren els caus on s’amagaven els lladres quan la policia es disposava a fer una batuda". (2)

La seva formació va ser en bona part autodidacta. Als 7 anys va començar a anar a l’escola del senyor Martorell (*) (1) però als 10 anys ho va deixar i va començar a treballar com a ajudant en una fàbrica d’uniformes militars.

Als 15 anys es va establir pel seu compte i va crear la seva pròpia empresa. Va llogar uns baixos al carrer Méndez Núñez i va muntar un negoci de venda de serradures pels vaixells que atracaven al Port de Barcelona. L’empresa es deia Carandell Hermanos. Els Hermanos eren ell i el seu únic germà, Lluís, vuit anys més gran i que fins aleshores feia d’empaperador per compte d’altri (1).

Eren els temps de la Gran Guerra i tal i com ens explica ell mateix:

(...) Em vaig dedicar a comprar i vendre de tot, perquè en aquella època a Europa faltava de tot i tot s’aprofitava. Vaig guanyar molts i molts diners; deu mil pessetes d’aleshores en tant sols un mes. Era una fortuna. (3 i 4).

Aquesta empresa va ser molt lucrativa per als germans, però amb el bloqueig d’Amèrica (5) li va ser impossible continuar i es va veure obligat a canviar algunes coses del negoci. Va continuar comerciant amb llenya i serradures directament amb els vaixells que atracaven al Port de Barcelona.

En acabar la Primera Guerra Mundial, va entrar de meritori en un despatx on el van orientar cap a l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local (6). Havia estat fundada per Enric Prat de la Riba l’any 1914 i que en aquell moment era regentada per Pi i Sunyer i Isidre Lloret. Quan va acabar els estudis el van destinar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona però ell s’hi va negar, ja que aviat va veure que allò no estava fet per ell.

Va ser llavors que es va plantejar de fer el batxillerat i la carrera de Dret. Es va especialitzar en Dret Mercantil, perquè, des de sempre, era un gran estudiós de l’Economia. Va començar doncs a treballar simultàniament de comentarista d’Economia en la revista La Nau, el Diario de Barcelona i El Noticiero Universal, en el qual feia la pàgina econòmica.

Aviat es llaurà un gran futur en el món econòmic barceloní anterior a la Guerra Civil. L’any 1927 ja formava part de la Sociedad de Estudios Económicos, que tenia la seu a l’edifici del Fomento de Trabajo Nacional on va començar de vocal, després de secretari i l’any 1931 va ser el president.

Més endavant va formar part del Comité Industrial Algodonero (7) especialitzat en estudis de mercats. Allà va treballar amb Carles Pi i Sunyer. Viatjava contínuament a Madrid com a assessor del Ministerio de Asuntos Exteriores y el Ministerio de Comercio. Tot això passava a principis de la República.

(1) Mercè, (comunicació personal, 2014)
(2) L’escriptora Rosa Caminals en va fer una novel·la sobre el tema Un segle de prodigis. Barcelona : Columna, 1995
(3) en castellà a l’original
(4) Permanyer, Lluís (1987). Joan Carandell : un senyor de Barcelona. La Vanguardia. (27-10-2016)
(5) bloqueig marítim que van exercir els britànics a Alemanya per tancar les exportacions d’Amèrica les potències centrals d’Europa.
(6) L’actual Escola d’Administració Pública de Catalunya
(7) Entitat on el propi Carandell va fer donació part de la seva biblioteca que més endavant com a AITPA, Asociación Industrial Textil del Proceso Algodonero, quan n’era president el senyor Josep Riba, va ser dipositada a la Biblioteca de CCSS de la UAB.

(*) no he trobat informació sobre qui era el senyor Martorell. Només en fa referència en un correu electrònic la Mercè Carandell (...) el Sr. Martorell que explicava el meu pare, era un mestre que tenia un pis prop de Santa Caterina on li enviaven la canalla (...)