L’HOSTAL A LES PORTES DE IESSO I EL SEU POU
L’edifici on s’ha localitzat el pou s’ha identificat, molt possiblement, com un hostal, que devia oferir àpats i allotjament als viatgers que arribaven a Iesso.
Aquesta construcció va viure una profunda reforma a mitjan de s. I dC, amb la reedificació del complex tal i com el veiem avui en dia: format per tres habitacions orientades nord-sud –la central, una caixa d’escala d’accés a un pis superior– amb una zona porticada al seu davant i, més a l’oest, dues estances més, molt allargades, i orientades est-oest. Per dos dels costats de l’hostal s’estenia una zona de pati a cel obert, entre les habitacions que acabem de mencionar i la cara externa de la muralla, i també a la zona immediatament a l’est de l’edifici. És precisament en aquest darrer espai i en aquest moment que s’excava un nou pou d’aigua, per tal d’abastir la instal·lació. És un pou circular, conservat a nivell de boca, sense el seu brocal, de 6,30 m de fondària i de diàmetre força reduït, que oscil·la entre els 80 cm i 1,20 m al llarg de la seva extensió.
A nivell constructiu, és un pou excavat al subsòl, amb els seus primers 4 m folrats amb un parament molt acurat de petits carreuons units en sec; a partir d’aquest punt, que el pou assoleix les capes geològiques més estables, les parets es presenten sense revestiment, tallant les capes de roca calcària combinades amb vetes d’argila, d’entre 10 i 18 cm. És precisament entre la juntura d’aquestes capes per on es filtra l’aigua de l’aqüífer i permet la seva renovació constant.
L’edifici es va abandonar i va ser destruït, en part per un incendi, entre finals de s. II i inicis de s. III dC, i el seu pou va ser inutilitzat intencionadament amb l’enderroc del complex.
Gairebé tots els 6,30m de la seva fondària es van omplir amb runa constructiva, amb més 3000 fragments de tègules i imbrices de la coberta de l’edifici i amb pedres de mides variades, procedents de les parets, i altres deixalles, entre les quals destaca la gran quantitat de restes d’animals, que es detallaran més endavant. Aquest procés de rebliment es va fer unitàriament i d’una sola tongada, poc després de la destrucció de l’hostal. La capa freàtica, molt alta en aquesta zona, a 2,30 m de la superfície de circulació, s’ha mantingut excepcionalment estable des dels temps romans fins a l’actualitat i per tant, aquest sediment, que va reblir i inutilitzar el pou, ha estat permanentment submergit en aigua fins el moment de ser excavat, el passat 2017.
Al contrari del que pugui semblar, l’ambient humit i anaeròbic (sense oxigen) ha afavorit la conservació d’un tipus de materials molt sensibles i que molt rarament es preserven a les excavacions arqueològiques en terra: els materials orgànics, és a dir, tots aquells objectes o restes procedents d’elements vius, plantes o animals.
Per tant, són un testimoni únic i excepcional, que ens permet aproximar-nos a nous aspectes de la Iesso romana que, d’altra manera, ens serien totalment desconeguts, com els objectes de fusta, cuir o vímet que utilitzaven els seus habitants, quins fruits i vegetals menjaven o quines plantes, conreades o silvestres, es trobaven en el paisatge immediat d’aquest indret de la ciutat.
FONT: PÉREZ, R. (1998). “L’aqüífer Vicfred-Guissona provoca Madern i la Font de l’Estany”. Diari Segre (4 de novembre).
Més imatges del pou:
Vídeo de l'nterior del pou, amb l’aigua regalimant entre les juntures de les capes de roca i argila (Autor: Patxi Ozcoz)