Elogi de l'error

Badia i Margarit va fer molts discursos al llarg de la seva vida. En va fer com a professor, fent classes i conferències; com a investigador, en jornades i congressos. En va fer com a rector de la Universitat de Barcelona durant tres mandats (1978-1986). En va fer, també, com a president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans durant dos mandats (1989-1995). En va fer com a responsable de diverses associacions, grups, comissions... i, sobretot, en va fer quan va rebre algun premi i també quan alguna universitat el va distingir amb un doctorat honoris causa, que és la màxima distinció que una universitat ofereix a una persona pels seus mèrits i per la seva trajectòria acadèmica.

El 2004 Badia i Margarit va rebre l'últim doctorat honoris causa. Va ser la Universitat de València qui l'hi va atorgar «en reconeixement dels seus nombrosos mèrits en el camp de la lingüística catalana i valenciana». En començar l'acte el catedràtic de Filologia Catalana Antoni Ferrando va assegurar que Badia i Margarit havia contribuït decididament a «dotar de veu pròpia la llengua catalana en el conjunt de la romanística». En arribar la intervenció de Badia, que aleshores tenia 84 anys i la veu se li començava a afeblir, va anunciar el títol del discurs d'investidura: «Elogi de l'error. Confessions d'un filòleg octogenari».

Badia va explicar que la recerca científica és una tasca col·lectiva, on «la feina de cadascú corregeix, completa i incentiva la feina dels altres». En la seva dissertació va recordar quatre moments de la seva trajectòria científica marcats per la polèmica: aquests moments coincidien amb quatre treballs seus que van ser contestats per altres científics. En el món universitari, on tothom té un rei al cos, és molt difícil trobar algú que admeti que s'ha equivocat. Tant és que siguin químics o arquitectes com psicòlegs o pragmàtics. De tota aquesta polèmica, Badia en va concloure que els errors ajuden a enriquir el panorama científic: els errors dels uns incentiven els altres.

Badia i Margarit va ser un filòleg compromès amb la llengua catalana, que va consagrar la vida a vindicar-ne la normalitat cultural i política i a servir-la des de perspetives molt diverses. I va ser un filòleg honest, en diàleg amb la comunitat científica, que va proposar i que, quan convenia, també va rectificar, sempre atent a les novetats que es produïen en l'àmbit de la filologia i de la cultura catalana en general.