La sociolingüística
Sobretot durant els anys seixanta del segle XX, Badia va anar tenint el noble objectiu de difondre notícies sobre l'ús de la llengua catalana. Ell parlava aleshores de «llengua i ensenyament», de «comparació amb el castellà», de «condicionaments sociològics»... Gairebé sense adonar-se'n, Badia va passar d'estudiar la lingüística clàssica a entrar en una nova àrea de coneixement: la sociolingüística. «Confesso que a començos dels anys seixanta, per a mi la sociolingüística era una escapatòria personal més aviat de caràcter conjuntural i de mena política». Són els treballs de sociolingüística, d'ús social del català i del castellà, els que més han donat a conèixer Antoni M. Badia i Margarit.
Un Badia de quaranta i pocs anys va fer conferències aquí i allà sobre el bilingüisme català-castellà, sobre la llengua catalana des de Pompeu Fabra fins a Carles Riba, sobre les llengües dels catalans... Aquestes conferències van sortir publicades el 1964 en el volum Llengua i cultura als Països Catalans. El llibre té tres parts essencials: 'La llengua catalana dins la Romània', 'La llengua catalana a l'actualitat' i 'Llengües i cultures en contacte'. «És el meu gran èxit editorial. Per a la gent del règim, aquest llibre resultava bastant incòmode, des del títol mateix».
Antoni Ferrando, catedràtic de filologia catalana a la Universitat de València, escriu que Badia va estar sempre atent a les novetats que es produïen en l'àmbit de la cultura catalana en general. Ho prova, diu Ferrando, el simple fet d'utilitzar el terme «països catalans» poc temps després que Joan Fuster l'hagués difós en l'obra Nosaltres els valencians (1962).
El mateix 1964 Badia va emprendre un dels seus treballs més voluminosos: l'enquesta sobre els usos lingüístics dels barcelonins. Parlem d'una mostra de 3.500 respostes, amb les «visites personals» com a gran troballa. El mateix Badia ho va explicar el 20 d'octubre de 2005 en el marc de la II Jornada de l'Assocació d'Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit: «L'enquesta era una necessitat, car ignoràvem la situació de la llengua catalana a la ciutat. Volíem descobrir l'influx de la immigració en l'actitud dels catalans davant la seva pròpia llengua». El llibre, titulat La llengua dels barcelonins, es va publicar el 1969.
Finament, entre altres mèrits sociolingüístics, cal subratllar que Badia i Margarit va ser fundador i president del Grup Català de Sociolingüística. A base de reunions, converses, comentaris i projectes en sessions improvisades, el Grup es va constituir de facto el 27 d'agost de 1973, a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu. Les accions del Grup Català de Sociolingüística van ser nombroses i meritòries. Només en direm dues.
La primera és la participació exitosa en el VIII Congrés Mundial de Sociologia (Toronto, 1974), en la sessió dedicada a la sociolingüística catalana. El cas català va despertar l'interès dels grans mestres de la sociolingüística: Joshua Fishman, Charles Fergusson, Rolf Kjolseth, Edward Rose i Albert Verdoot.
La segona és la gestació d'una revista que va ser aleshores i que continua sent avui en dia una referència indiscutible: Treballs de Sociolingüística Catalana. Badia i Margarit hi va escriure tres textos: «Gramàtica normativa enfront gramàtica descriptiva en català modern», «La sociolingüística catalana al Canadà» i «Entorn de la sociolingüística catalana: precedents, dificultats, contingut, objectius».
Badia i Margarit va ser un sociolingüista ocasional, en paraules de Francesc Vallverdú, que va fer tot el que va poder per convertir-se en un sociolingüista efectiu. Fins que un dia d'abril de 1983 Badia mateix va anunciar que tornava a la seva vocació científica de joventut: la lingüística històrica i la història de la llengua.