Gramática histórica catalana
Durant el franquisme, la lingüística històrica va ser una disciplina ideològicament poc sospitosa. Estudiar la història interna d'una llengua era el camp preferit pels grans mestres de la filologia espanyola, com ara Ramón Menéndez Pidal i Dámaso Alonso. Contactar amb aquest últim és el que va fer Antoni M. Badia i Margarit, acabat de llicenciar, per tal que li dirigís la tesi doctoral sobre «los complementos pronominaloadverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica». Alonso li va dir que sí i Badia va anar fent viatges a Madrid.
«De vegades em passava tres dies a Madrid, només per parlar uns minuts amb ell. Però les converses fugaces que hi vaig tenir, considerant a més el desert científic i acadèmic que hi havia a Barcelona, em van ser molt útils des del punt de vista del mètode de treball. Hi vaig aprendre molt». Badia va acabar llegint la tesi el juny de 1945. Aquest tema de lingüística històrica el va portar a escriure una gramàtica històrica catalana, la primera en la història de la llengua. L'editorial Noguer la va publicar el 1951 en castellà.
Badia i Margarit va avançar que la llengua catalana era una llengua pont entre les hispàniques i les gàl·liques: «Lo que pudo haber sido su filiación puramente hispánica, vino mediatizada por su posición de puente hacia las demás provincias romanas». El català era una llengua hispànica... «con mayoría de rasgos lingüísticos ultrapirenaicos».
La gramàtica és exhaustiva i minuciosa en fonètica i en morfologia. Antoni Ferrando escriu que aquest text, traduït al català trenta anys més tard, va ser «concebut per a la consulta dels estudiosos catalans i no catalans, i presentat com una sistematització dels coneixements que se'n tenia». Tres de les grans virtuts de Badia i Margarit s'apleguen en la Gramática histórica catalana: una bona estructuració i ordenació dels materials, una presentació formal impecable i una redacció didàctica.
Val la pena assenyalar una curiositat final. Els anys cinquanta del segle xx van arrencar amb dues gramàtiques històriques de la llengua catalana! Primer es va publicar la d'Antoni M. Badia i Margarit i, després, al cap de mig any, la de Francesc de Borja Moll. «Sense saber-ho ni l'un ni l'altre, havíem coincidit. Si ho haguéssim sabut, un s'hauria pogut dedicar a redactar un altre llibre, per exemple una història de la llengua, que hem trigat tant a tenir-la».
No es pot negar que Badia i Margarit va dotar el català d'una gramàtica històrica homologable a la gramàtica històrica que Menéndez Pidal havia escrit per al castellà, i que va situar la llengua catalana al costat de les altres grans llengües romàniques, en un temps en què el règim franquista s'esforçava a tractar el català com una parla sense categoria, d'estar per casa. La Gramática histórica catalana és, probablement, el segon llegat acadèmic d'Antoni M. Badia i Margarit.