Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica

En el marc de la variació i el canvi lingüístics, el romanista Antoni M. Badia i Margarit va publicar el 1994 una nova gramàtica de la llengua catalana: Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Segons una recerca feta a Google Scholar, l’obra és citada en més de 150 articles, sobretot per qüestions gramaticals específiques –connectors, doble negació, acusatiu preposicional, etc.– i també pel que fa a la distribució sociolingüística, més concretament estilística o funcional.

Aquesta nova gramàtica podia servir per a actualitzar la de Pompeu Fabra de 1918. L’autor ho va justificar per tres raons: (1) l’assumpció de novetats teòriques –és a dir, dels “nous punts de vista [que fins ara] ben poc s’han reflectit en una obra de caràcter general”–; (2) l’observança del canvi lingüístic –“la llengua, com a cosa viva, es modifica sens parar”–, i (3) la rellevància del llenguatge oral –“[el registre] dels textos radiofònics i televisius és diferent [del] de la llengua escrita”– (1994: 10).

Aquestes raons van portar Badia i Margarit a descriure la variació funcional, per primera vegada en una gramàtica catalana, d’acord amb tres “nivells d’expressió de la llengua”. Aquests nivells abracen des del nivell elevat (N1) fins al parlar col·loquial (N3) passant pel llenguatge corrent o llengua habitual (N2).

Cal fer dues observacions a la descripció d'aquests nivells.

La primera és que Badia assenyala que és molt prudent a l’hora de posar etiquetes a les formes i a les construccions. “No en poso tan sovint com caldria o com el lector desitjaria. En llur immensa majoria, les deixo sense marcar, la qual cosa significa que no sorprenen si hom les fa servir en qualsevol nivell”. El fet de marcar pocs casos, diu Badia, dóna més valor “a tots els trets que senyalo com d’un nivell o d’un altre”.

La segona observació és que “sovint hi ha diferències regionals en la consideració social dels elements gramaticals en joc. Allò que és vulgar en un indret no sempre ho és en un altre”.

[Text adaptat de “La perspectiva diastràtica en la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (1994), d’Antoni M. Badia i Margarit”, de Joan Costa i David Paloma. A: Feliu, Francesc and Olga Fullana (eds.). The Intricacy of Languages. John Benjamins Publishing Company, 2019.)