Gramática catalana

L'any 1962 Badia i Margarit va publicar, en castellà i en dos volums, Gramática catalana. En opinió de Joan Solà, «es tracta de la gramàtica més completa que existeix encara avui [principis dels anys noranta del segle xx], en un nivell més exigent que el de simple divulgació».

Cinquanta anys després que Pompeu Fabra escrivís una gramàtica catalana, també en castellà, Badia es va adreçar a un públic ampli de «lectores castellanos y catalanes». És per això que la gramàtica conté capítols d'informació general sobre la llengua; un tractat d'ortografia; la presentació de les categories nominals i pronominals, la conjugació, l'adverbi, la preposició i la conjunció; l'estudi de l'oració simple i de l'oració composta; els procediments de formació de paraules, i diversos índexs de paraules «indispensables para el manejo y consulta eficaz de la obra».  

  Gramática catalana és una obra descriptiva «al exponer el estado de la lengua de hoy», normativa «por encauzarnos hacia la preceptiva de la gramática oficial» i també pràctica «aunque no esencialmente» (no conté exercicis). Badia es va centrar  en el barceloní i va voler descriure «la cualidad lingüística de las personas mediana o predominantemente cultas». Va exposar la llengua catalana «con atención preferente hacia una modalidad no tan sujeta como la de la literatura escrita».

Per primera vegada una gramàtica catalana va presentar l'oració composta, així com un estudi dels usos dels verbs ser i estar. I aquest és un mèrit molt rellevant des del punt de vista teòric.

En l'aspecte pràctic, Badia va exemplificar tots els fenòmens i totes les paraules que esmenta, de manera que, també per primera vegada en una gramàtica, va abastar completament l'exposició de preposicions, conjuncions, adverbis, perífrasis verbals, etc.

Joan Solà és qui va considerar que la posició normativa de Badia i Margarit va ser, en aquesta obra, flexible. Només cal mirar, per exemple, el cas dels plurals passeigs i passejos: «Se hace, según la lengua literaria, añadiendo -s: passeig-passeigs 'paseo', desig-desigs 'deseo'; no obstante, casi todos estos nombres admiten, en realidad, un plural en -os, de suerte que la -g palatal del singular se encuentra sustituida por j o por tj: passeigs y passejos, desigs y desitjos, etcétera».

Tanmateix, el mateix Solà i alguns lingüistes van criticar altres aspectes de la Gramática catalana. No totes les obres són ben vistes.