Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols

Badia i Margarit- Fotografies

Curs 1942-1943. Un jove estudiant d'últim any de carrera va llegir una breu referència de Jaume Massó i Torrents a propòsit d'un text escrit a finals del segle xv. Era un tractat de barbarismes el manuscrit del qual es trobava en un còdex de la catedral de Girona. El noi es deia Antoni M. Badia i Margarit i el tractat, Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols.

Badia i Margarit en va resseguir totes les documentacions, va anar a Girona, en va transcriure el document i en va parlar espès i menut, al llarg dels anys, amb Josep M. Solà i Camps, Martí de Riquer i Germà Colón, entre altres estudiosos. Després d'unes quantes giragonses, el 1950 Badia i Margarit va publicar el text en el butlletí de l'Acadèmia de Bones Lletres, per bé que l'estudi complet (completíssim) de les Regles de esquivar vocables esperaria força anys a veure la llum: l'Institut d'Estudis Catalans va publicar les Regles el 1999, amb una extensa recerca filològica a càrrec naturalment de Badia i Margarit. Les Regles van ser l'obra de mitja vida! Fins aleshores, també s'hi havien anat interessant personatges com Manuel Sanchis Guarner, Jordi Rubió i Balaguer, Joan Solà, Josep Romeu, Bettina Scholz...

Badia i Margarit- Fotografies

El 1999 Badia i Margarit va explicar el marc històric de l'obra, els reis del segle xv i el context cultural; va reflectir, també, la pretesa polèmica entre els defensors d'una llengua acurada i els defensors d'una llengua vulgar o dialectal; va abordar la discutida autoria de les Regles. El resultat és que va oferir una magnífica edició crítica del text acompanyada d'una reproducció en facsímil de les cinc pàgines que componen el text: són 325 Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols dins el conegut manuscrit de Pere Miquel Carbonell.

La descoberta de 1950 va ser, en paraules de Germà Colón, «un gran servei prestat a la filologia catalana, puix que aquestes normes sobre purisme són importantíssimes per si mateixes [...] i són igualment importants pel context en el qual s'inscriuen». Al capdavall, les Regles han servit per conèixer molts fenòmens de la llengua en la seva evolució diacrònica i, també, dit de passada, han demostrat la unitat de la llengua a finals del segle xv en la mesura que recomanen que s'utilitzi una llengua elevada, culta, en l'eix Barcelona-València. Els mots grossers o pagesívols són formes considerades massa vulgars i pròpies de l'Empordà, de Mallorca o de Xàtiva. Tota una sorpresa als ulls de la llengua estàndard del segle xxi.

El primer llegat acadèmic d'Antoni M. Badia i Margarit és, probablement, la descoberta i l'estudi de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, una joia per als amants de la llengua catalana que troben, comentades i documentades, orientacions lingüístiques ben diverses. Fixeu-vos que n'hi ha que perduren avui en dia: «No digueu langoniça sinó longaniça», «No digueu gavinet sinó ganivet»...