Convergència Tecnològica

Convergència Tecnològica de les Avantguardes al Postmedia

El temari de l’assignatura Art Contemporani té com objectiu oferir als alumnes un coneixement, sobre les teories i pràctiques artístiques actuals, que els permeti entendre i participar del seu entorn cultural, tot incentivant la reflexió crítica i la creativitat. Al mateix temps, oferir recursos útils per a la creació de continguts i el planejament d’estratègies de comunicació innovadores. Amb aquest propòsit el programa s’inicia amb una introducció a l’art d’avantguarda, per després introduir el concepte de Postmedia i les diferents estratègies desenvolupades pels artistes contemporanis a partir de l’adopció dels nous mitjans.

Les Avantguardes artístiques s’inicien com a reacció a un món canviant. Els nous avenços científics, la progressiva industrialització, l’aparició dels nuclis urbans i els canvis socials com l’aparició del proletariat, van donar lloc a un món que ja no podia ser representat pels canons imposats per l’academicisme. D’aquesta manera els artistes de finals del s.XIX, van abandonar els temes clàssics per plasmar el seu entorn immediat, la vida urbana, que Baudelaire anomenà moderna- fent servir els recents descobriments òptics. Els impressionistes van obrir un camí de sortida de la representació d’un espai il·lusori, basat en les categories essencialistes de la tradició, obrint pas cap a l’experimentació que caracteritzarà l’art del s. XX.

L’art del segle XX es caracteritzarà per la successió d’estils i moviments que qüestionaran les categories tradicionals tot redefinint el fet artístic. L’expressionisme s’alliberarà de la representació de la realitat percebuda, per posar el color i la forma al servei de la resposta subjectiva a aquesta. Mentre els cubistes recorreran a la geometria no euclidiana per mostrar la realitat més enllà de la perspectiva tradicional. Ambdós iniciant un camí cap a l’abstracció que continuaran els futuristes, plasmant la seva fascinació per la velocitat i creixen automatització del seu entorn i que en el constructivisme trobarà la seva realització social. Els grans conflictes que assolaran Europa en aquest període, també portaran a qüestionar la fe en el progres i el pensament positivista, portant a la crítica Dadaista i la proposta d’estratègies AntiArt. Noves pràctiques artístiques com els assemblatges, el collage, el Ready Made, els manifestos i les lectures públiques escenificades van revolucionar els formats que podia adoptar el fet artístic, que deixarà de recrear una realitat que es volia immutable, per a qüestionar la percepció d’aquesta, els mecanismes per crear sentit i la pròpia capacitat de transmissió del llenguatge. Aquesta crítica portarà a la desfeta del objecte artístic tradicional, a un replantejament del marc institucional de l’art i a una creixent participació de l’audiència en el procés artístic.

Finalitzada la segona Guerra Mundial es redefinirà el mapa geopolític mundial i s’haurà produït un nou avenç tecnològic que portarà a la revolució digital i a imposar la comunicació com a substrat ontològic. Els anys 60’s veuran una nova revolució cultural; el sorgiment de la societat de consum, amb la profusió d’imatges que caracteritza la comunicació de masses, es succeirà quasi simultàniament als moviments pels drets civils, l’emergència d’una creixent consciència ecològica i una nova visió global del món, propiciada per les imatges captades des de l’espai. En aquest entorn postmodern, els temes i preocupacions de l’art es multiplicaran, al mateix temps, en que sorgiran nous mitjans de producció i es succeiran nous llocs de trobada, que aniran donant forma a les propostes artístiques que definiran la contemporaneïtat. El moviment Fluxus és un dels exemples més coneguts de la pràctica artística plural i deslocalitzada que conformarà el nou panorama artístic. Constituït per un nombre creixent d’individus localitzats arreu del món, que compartien poc més que una actitud experimental cap al fet artístic i l’oposició a l’estil dominant, l’expressionisme abstracte americà, fortament institucionalitzat, masculí i autònom. Els artistes Fluxus es troben en un sistema complex de pràctiques i relacions, manifestant-se en festivals, workshops, cooperatives i publicacions, per fer un art implicat en la vida i societat del seu temps.  Aquest recolliran l’herència de les Avantguardes, l’abandó de la representació, en favor d’una experimentació creixent, en que enlloc de reproduir una realitat que es vol fixa i immutable, els artistes enfronten les incerteses postmodernes experimentant amb la realitat mateixa de manera crítica i apoderant al subjecte, per donar lloc als nous formats de la creació contemporània. L’art com a procés experimental serà intermèdia – sorgirà en la intersecció de diferents mitjans-, conceptual i interactiu – la informació no serà part d’un sistema descriptiu, sinó generatiu en el que l’audiència prendrà part per fer sorgir múltiples sentits. I prendrà la forma de dispositius interactius, jocs, performances, instal·lacions  i vídeo art.

Serà precisament la trobada de diferents mitjans en la instal·lació mixta i l’ús creixent del vídeo per part dels artistes el que portarà a la teòrica i crítica d’art Rosalind Krauss a definir el concepte de Postmedia.

Rosalind Krauss defineix la condició Postmedium a partir dels canvis produïts en l’art contemporani i els seu entorn cultural. Entre aquests la crítica postestructuralista a la profusió i banalització de les imatges, que caracteritza la societat dels mitjans de masses i la fi de l’autonomia estètica de l’art; la trobada de l’art amb la teoria i la critica institucional que caracteritzà l’art conceptual; la crítica a l’originalitat de l’obra d’art i el reconeixement del seu valor material – en el minimalisme l’art esdevindrà objecte entre els objectes que no pot ser interpretat independentment de l’espai que ocupa i modifica-, la convergència de diferents mitjans i procediments en la instal·lació mixta; i l’adveniment dels aparells d’enregistrament de vídeo portàtils, que permetran als artistes la crítica deconstructiva de la imatge mediatitzada. Son alguns dels cavis socials i pràctiques artístiques que portaran a replantejar els mitjans, no com a suports neutres, sinó com als productes de relacions socials complexes, que al mateix temps defineixen practiques de producció i transmissió. Així considerada l’experimentació amb aquests mitjans, hibridant-los, canviant-ne la seva funció, o lloc d’exhibició o reproducció, porta als artistes a qüestionar tant la natura i el valor de les imatges com de la narrativa tradicional.

Peter Weibel, recollirà la reflexió de Krauss i aplicarà la condició postmedium a l’art fet amb ordinadors. Fent atenció a la capacitat d’aquestes màquines per simular i fer convergir en un mateix suport tots els mitjans i vinculant aquest mitjà amb la política, tal com ja havia fet el filòsof Félix Guattari al definir l’era Postmedia. En la seva teorització de l’era Postmedia, Guattari s’avança a la popularització de la web per preconitzar-ne les seves capacitats per afavorir un accés democràtic al coneixement i l’experimentació social, facilitat per la interactivitat i capacitat d’enregistrament i accés deslocalitzat d’aquest nou mitjà. L’apropiació dels nous mitjans per part dels artistes portaran a experimentar amb nous modes de percebre i narrar la realitat, en les que l’audiència prendrà part activa en l’actualització de les múltiples possibilitats que ofereix la realitat complexa, ara comunicable gracies als processos digitals.

Des d’aleshores els mitjans digitals s’han fet quotidians i s’han embegut en el nostre entorn, mediatitzant la nostra percepció i relacions. L’avançament progressiu de internet i el processament de dades cap a tots els àmbits de la nostra vida, ens han portat a replantejar-nos les capacitats de control i els problemes ètics associats a aquesta forma de comunicació i gestió. L’art Postmedia s’ha desenvolupat paral·lelament a aquest mitjà experimentant amb les seves possibilitats de forma crítica. Així s’han succeït moviments com el ciberfeminisme, que han vist en la interactivitat i hipertextualitat de la web  un entorn on replantejar les categories de gènere tradicional; el hacktivisme que ha interromput i creat dispositius per mantenir el control d’aquest mitjà en mans dels usuaris; l’art dels mitjans locatius que ha recollit l’urbanisme crític dels situacionistes; i nous espais d’experiència i acció que han fet us de la realitat virtual i augmentada, de dispositius connectats i del processament artificialment intel·ligent de dades, per proposar nous modes de percebre i experimentar en el nostre entorn mitjançant la recollida i processament d’informació. Totes aquestes pràctiques i moviments artístics tenen en comú un fort compromís amb la societat del seu temps. L’anàlisi i discussió de projectes realitzats en aquests àmbits, han servit d’inspiració i aprenentatge als alumnes d’aquest curs per a treballar amb les problemàtiques contemporànies del seu interès, engegant nous processos comunicatius per tal de donant-los hi forma i difondre-les mitjançant les eines que posen al seu abast l’experimentació artística contemporània i la societat informatitzada. Durant el curs els alumnes han aprés practiques iniciades a les avantguardes com la performance, el collage, el vídeo art, l’elaboració de mapes i les intervencions a l’espai públic i les han hibridat amb els processos digitals de la web social per crear processos comunicatius en que ens fan partícips de  les seves preocupacions enfront la realitat social.

Sandra Àlvaro

Professora d’Art Contemporani

Departament D’Art i Musicologia UAB