Les obres completes de Molière

És força indicador de l’interès que el comediògraf francès ha desvetllat a casa nostra al llarg del temps el fet que des de la primeria del nou-cents hi hagi hagut diferents temptatives de publicar-ne les obres completes, fins i tot quan ja era un dels autors dramàtics més traduïts i representats en català.

A la primera dècada del segle, ja hi havia dos projectes editorials en aquest sentit: una «Col·lecció Teatral Molière», en la qual sembla que el 1909 havia d’aparèixer El malalt imaginari en traducció de Manuel de Montoliu, i una «Biblioteca Molière» que l’editor Joaquim Horta encetà el 1908 amb Tartuf o l’impostor en versió d’Alfons Maseras —de qui també preveia publicar El misantrop—, de la qual arribà a sortir el segon volum el 1909 amb dues traduccions de Pere Prat i Gaballí: Esganarel i L’amor metge.

Cap d’aquestes dues iniciatives editorials tingué continuïtat, tanmateix, i no fou fins als anys tren­ta que finalment es feu realitat el propòsit de publicar el teatre complet de Jean-Baptiste Poquelin gràcies a l’editorial Barcino, que creà una nova col·lecció, «Els Clàssics del Món», per oferir en català l’obra íntegra dels escriptors estrangers moderns que ja es con­si­de­ra­ven clàssics. Malau­­radament, la col·lecció quedà estroncada en esclatar la guer­ra i, a més de quatre volums de les obres de Shakespeare i dos de les de Mistral, només sortiren a llum senceres les Obres de Molière, aparegudes en vuit volums entre el 1930 i el 1936.

L’encarregat de posar tot Molière en català fou Alfons Maseras, que, com és habitual en el cas de traduccions concebudes per a la publicació, empreses amb un interès més literari, observà una fidelitat estricta a la lletra de l’original i se serví de la prosa per a totes les peces (llevat dels ballets i les parts líriques, que deixà en vers). Sembla que aquestes versions no arribaren a posar-se mai en escena abans de la guerra, però algunes sí que foren representades molt després.

Al final de la dècada dels quaranta, Joan Oliver també tenia intenció de traduir Molière ín­te­­gra­­ment, tal com es des­prèn de la correspondència que mantenia amb Xavier Ben­gue­rel i amb Josep Ferrater Mora, però aquest projecte, que esperava que pogués ser fi­nan­­çat per uns mecenes —com ho ha­vien estat als anys quaranta les traduccions shakespearianes de Sagarra o L’Odis­sea de Carles Riba—, tampoc no reeixí.

Al començament del segle XXI, l’Institut del Teatre emprengué novament l’edició del teatre complet de Molière, sota la direcció de Miquel Desclot, però de moment només n’ha vist la llum el primer volum, aparegut el 2003, que inclou El carabrut gelós i El metge corre-cuita en traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne, El despit amorós en traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, L’eixelebrat o els contratemps en traducció de Josep M. Vidal i Les melindroses ridícules i Esganarell o el banyut imaginari en traducció del mateix Miquel Desclot.