Adrià Gual
Adrià Gual i Queralt fou poeta, il·lustrador i, sobretot, home de teatre complet: autor, director, actor, professor, traductor i escenògraf. Des dels diferents càrrecs que ocupà, com el de director de la Nova Empresa del Teatre Català o, d’ençà de la seva fundació el 1913, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, treballà infatigablement per divulgar el seu ideari artístic i una nova concepció de l’art dramàtic en tant que espectacle modern de creació. El seu propòsit era crear un Teatre Nacional, a l’estil de la Comédie Française, que permetés de restaurar una tradició sòlida i de qualitat que creia que havia quedat estroncada a causa de les circumstàncies històriques viscudes durant els segles anteriors. La seva tasca representà una aportació inestimable a l’escena catalana, a la qual contribuí a incorporar tant clàssics de tots els temps com les últimes tendències, a més de renovar la direcció, l’escenografia i les tècniques interpretatives.
Gual tingué un paper fonamental en la difusió del dramaturg francès a la Catalunya del començament del segle XX: sentia devoció per Molière, en qui veia el model d’una alta comèdia de què la tradició dramàtica catalana estava mancada i que podia contrarestar el pes de la tradició més populista representada per Pitarra. Així, posà tot el seu esforç a divulgar-ne l’obra, no tan sols traduint-lo ell mateix —el 1917, L’amor metge i El metge per força, i el 1926, El burgès gentilhome—, sinó oferint-ne representacions a Barcelona i a altres poblacions, que acompanyava amb estudis, articles i actes paral·lels (conferències, pràctiques escèniques, cicles d’espectacles…).
El Teatre Íntim
El 1898 Gual fundà amb altres intel·lectuals el Teatre Íntim, una agrupació independent inspirada en els teatres d’avantguarda parisencs. Quan el 1903 l’Íntim engegà les primeres empreses amb caràcter de continuïtat, posà en escena dues obres de Molière: pel març, a la quarta de les «vetllades de l’Ateneu» al teatre Novetats, El casament per força, en versió de Salvador Vilaregut (publicada per Salvador Bonavia el 1907); i, pel novembre, a la primera temporada sencera que donà l’Íntim al teatre de les Arts, L’avar, en versió de Josep Roca i Cupull (publicada el 1903 a la «Biblioteca Popular de L’Avenç»). Com altres de les peces del comediògraf francès estrenades per l’Íntim, es continuaren representant repetidament.
L’èxit de les primeres estrenes esperonà Gual a continuar oferint-ne altres obres i entre el 1905 i el 1906 es pogueren veure El malalt imaginari, Les precioses ridícules i La marquesa d’Scarbaguyres —la primera, en versió de Josep Carner, i les dues darreres, de Manuel de Montoliu— en uns «divendres selectes» que l’Íntim i la companyia Graner organitzaren al Principal, com a complement de les projeccions cinematogràfiques conegudes amb el nom d’Espectacles-Audicions Graner (El malalt imaginari i Les precioses ridícules foren editades el 1909 per Bartomeu Baxarias a «De Tots Colors», mentre que La marquesa d’Scarbaguyres no arribà a sortir a llum). En un altre d’aquests Espectacles-Audicions Graner, l’octubre de 1907 es posà en escena una versió de Don Joan (que no s’ha conservat), traduïda conjuntament per Pere Prat i Gaballí i Alfons Maseras.
El 1912 Gual dedicà a Molière una part del cicle «El geni de la comèdia», que es pogué veure al teatre Princesa de Madrid i, després, al Principal de Barcelona: escollí un acte d’El malalt imaginari per a il·lustrar les explicacions sobre la seva obra. Més endavant, en una breu reaparició del Teatre Íntim el 1926, versionà ell mateix El burgès gentilhome per a unes sessions organitzades al Coliseu Pompeia en col·laboració amb la companyia Claramunt-Adrià. La posada en escena anà acompanyada de la música de Richard Strauss sota la direcció orquestral de Pau Casals.