La primera postguerra. Joan Oliver

Durant la primera postguerra, només comptades excepcions pogueren escapar-se de la total prohibició de publicar traduccions en català. En el cas de Molière, el 1948 i el 1949 es reeditaren dins les obres com­pletes dels seus traductors respectius, Joaquim Ruyra i Narcís Oller, dues peces aparegudes anteriorment: L’escola dels marits, publicada per Barcino el 1933, i Renyines d’e­na­mo­rats, una versió molt lliure d’El despit amorós, apareguda a la Ilustració Catalana el 1926.

Deixant de banda les reedicions, les dues primeres versions que veieren la llum en aquells anys foren a càrrec d’un altre escriptor-traductor: Joan Oliver. En tornar de l’exili el 1948, amb l’objectiu de renovar l’escena catalana i d’omplir un buit en la tradició dramàtica estroncada, feu diverses versions i adap­tacions per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, un dels primers grups de teatre inde­pen­dent apareguts als Països Catalans a partir dels anys cinquanta amb l’objectiu de generar l’es­truc­tura ne­­ces­­sària per a ga­rantir un teatre de qualitat.

Amb el fi­nan­­çament d’uns mecenes, Oliver tenia el projecte, que al final no tirà endavant, de posar en català tot Molière, en qui trobava un model de dramaturg clàssic i popular, alhora, i que considerava el creador d’una tradició de co­mè­dia urbana i bur­gesa. Als anys quaranta, durant el seu exili a Xile, enllestí la primera versió molieresca, Cucurell o el cornut ima­gi­nari, editada el 1941 a la revista Catalunya de Buenos Aires. Quan tornà a Catalunya el 1948, ja havia començat a treballar en El Tartuf i havia acabat El misantrop, una traducció per la qual el 1952 li fou concedit el Premi Extraordinari del President de la República Francesa, però que no pogué posar-se en escena fins al 1954 en una funció única al Ro­mea, tres anys després que n’aparegués una edició de bibliòfil.

El 1973, coin­ci­dint amb el tercer centenari de la mort del dramaturg francès, les seves tres versions molieres­ques pogueren veure la llum en una edició corrent a la col·lecció «Quaderns de teatre de l’ADB» de l’editorial Aymà. Anaven precedides d’un pròleg, «Lletra oberta», en el qual Oliver detallava algunes de les llicències que s’havia pres per a ajustar el text a la mè­tri­ca i advertia que, davant la dificultat de respectar el vers i, alhora, mirar de mantenir la vivesa de l’estil de Molière, lluny de buscar una estricta fidelitat a la lletra, s’havia proposat fer-ne una refosa, un «a­­nos­trament del Po­que­lin».

La funció única que es pogué veure al Ro­mea el 1954 de la seva traducció d’El misantrop és una de les poques representacions de Molière de què es té constància fins al final dels anys cinquanta. Del 1950 es conserven unes fotos al Museu de les Arts Escèniques d’un teatrí que l’escenògraf Andreu Vallvé i Ventosa feu perquè els nens de les escoles catalanes reproduïssin i pintessin les escenografies d’El metge a garrotades.