Després de la dictadura

D’ençà del 1975, i especialment a partir dels anys vuitanta, no han parat d’aparèixer noves traduccions de Molière i diverses de les seves obres han estat versionades repetides vegades.

Algunes de les edicions o representacions d’aquestes darreres dècades han nascut sota els auspicis d’escoles i centres d’art dramàtic o de documentació escènica, com El metge transformista i El potiner gelós (Le Médecin volant i La Jalousie du Barbouillé) del catedràtic Pere Salabert, estrenades el 1981 al teatre de la Volta del Pallol per l’Escola Municipal d’Art Dra­mà­tic «Josep Yxart» de Tarragona i publicades el 1984; l’adaptació de L’avar de l’escriptor Guillem Frontera, estrenada el 1987 pel Centre Dramàtic de les Illes Balears a l’Audi­tòrium de Palma sota la direcció de Pere Noguera (emesa també per Televisió de Catalunya) o, més recentment, el volum aparegut el 2016 que recull les obres produïdes pel Centre Dramàtic Vila-real durant els quatre anys de la seva existència, que conté, entre d’altres, una adaptació de Hadi Kurich del Tartuf en versió catalana de Vicent Usó.

Des dels anys vuitanta és habitual que traductors professionals treballin per encàrrec d’empreses públiques o privades al servei d’un muntatge ideat pel director d’escena, que sol intervenir en el text, i adeqüin l’original a les necessitats de la representació: alguns exemples són la ver­sió en vers d’El misantrop encarregada a Xavier Bru de Sala per Josep Maria Flotats que es pogué veure al Poliorama el 1989; la del Tartuf que Narcís Comadira feu amb alexandrins sense rima per voluntat del director, Konrad Zschiedrich, estrenada pel Talleret de Salt al Mercat de les Flors el 1992; la d’Amfitrió de Miquel Des­clot per a una posada en escena de Calixto Bieito al Teatre Lliure el 1995; la de Jordi Dandin d’August Alain Miret que la companyia Passadís Teatre, sota la direcció d’Oriol Broggi, representà el 1999 al teatre Artenbrut, amb motiu del Grec; la de L’escola de les dones d’Esteve Miralles que s’estrenà al Teatre Nacional de Catalunya el 2003 sota la direcció de Carles Alfaro, o l’adaptació de Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i David Selvas, a partir de la traducció que feu Cristina Genebat de Don Joan o el festí de pedra (Arola, 2015), per al muntatge Don Joan que el mateix Selvas dirigí el 2016 al Teatre Nacional de Catalunya. En alguns casos, els directors, sobretot quan són alhora dramaturgs, decideixen versionar personalment les obres, com ara Sergi Belbel, que traduí L’avar per a un muntatge estrenat el 1996 al teatre Tívoli en el marc del Grec.

Força de les traduccions destinades a l’escena, les més nombroses, no han arribat a publicar-se, com ara algunes del dramaturg valencià Juli Leal: El malalt imaginari, escrita amb Dolors Jiménez i estrenada el 1984 per la Moma Teatre a la Sala Escalante de València, sota la direcció de Carles Alfaro, o El metge a garrotades, representada per la companyia Pavana el 1994, sota la direcció de Rafael Calatayud; o, de vegades, han estat editades anys més tard, com ara Les sabudes, una adaptació de Les dones sàvies de Joan Alfons Gil Al­bors, estrenada el 1980 al teatre Talia de València, sota la direcció de Trini Guillén, i publicada per la Taula Valenciana d’Autors Teatrals el 1993, el mateix any que es pogué veure al teatre del Sol de Sabadell, sota la direcció de Ramon Ribalta, una altra traducció d’aquesta peça a càrrec d’Àlex Susanna. En alguns casos, sovint quan es tracta de produccions o publicacions impulsades per una institució pública, l’edició ha precedit l’estrena: entre d’altres, l’adaptació que el dramaturg valencià Juli Leal feu d’Els embolics de Scapin, publicada pels Teatres de la Generalitat Valenciana un any abans que el 2007 es posés en escena al teatre Arniches d’Alacant sota la direcció de Rafael Calatayud, o la versió de Les dones sàvies amb què Josep Maria Vidal guanyà el Premi Josep Maria de Sa­gar­ra 1993, publicada el mateix any per l’Institut del Tea­tre, que no fou representada fins anys més tard al Romea, sota la direcció de Rosa Novell; concretament, el 1999, quan Proa encara tragué a llum una altra versió de Les dones sàvies a càrrec de Núria Mirabet.

Josep Maria Vidal fou un dels traductors destacats de Molière del tombant del segle XX: després de Les dones sàvies, traduí per a Oriol Broggi Tartuf o l’impostor (estrenada el 2000 al Versus Teatre, en el marc del Grec) i El misantrop (estrenada a la Biblioteca de Catalunya el 2005); i, amb la seva germana Carmen, Don Juan o el festí de pedra per a Ariel García Valdés (estrenada al Teatre Grec el 2001 i represa el 2002 al Versus Teatre sota la direcció de Marta Momblant Ribas). El 2005 totes aquestes versions foren recollides per Destino en un volum de la «Biblioteca Pompeu Fabra», juntament amb dues de noves, L’avar i L’escola de les dones, i la de L’eixelebrat o els contratemps que el 2003 havia estat inclosa en el primer volum del Teatre complet del dramaturg francès editat per l’Institut del Teatre.