Primer terç del segle XX
Durant aquest període hi hagué una gran profusió de versions molieresques. D’ençà del segle anterior hom havia recorregut a la incorporació d’autors estrangers per a suplir els buits en la història literària recent i reconstruir una tradició sòlida i moderna, i al començament del nou-cents diverses veus reclamaven la creació d’un repertori universal en català com a mitjà per renovar i regenerar l’escena; els intel·lectuals del país s’emmirallaven en la cultura francesa i el teatre en aquesta llengua fou el més àmpliament traduït, especialment Molière, considerat el seu màxim representant, el seu «geni nacional». És en aquell temps que fructificà el propòsit de publicar les obres completes del comediògraf, concretament als anys trenta, i diversos escriptors insignes, com ara Josep Carner, Narcís Oller, Joaquim Ruyra o Josep Maria de Sagarra, en versionaren algunes peces, que en més d’un cas han estat reeditades posteriorment al costat de l’obra original.
Amb tot, la incorporació del dramaturg a la literatura i l’escena catalanes durant el primer terç del segle XX anà a càrrec de traductors de característiques diferents que treballaren inspirats per criteris estètics i ideològics molt diversos. Mentre que alguns pretenien difondre un model de comèdia moderna i burgesa, de la qual Molière era considerat el mestre, d’altres, en canvi, adaptaren la seva obra als gustos del públic i als gèneres populars tradicionals: són d’índole molt diferent, per exemple, les versions que representava el Teatre Íntim, sovint a càrrec d’escriptors i altres homes de lletres com Josep Carner, Alfons Maseras, Manuel de Montoliu o Josep Roca i Cupull, d’algunes adaptacions de la primeria del segle que, a més de traslladar l’acció de l’original a una època i un context sociocultural més pròxims, modificaven l’argument i rebaixaven el registre de la llengua: entre d’altres, Per a evitar un escandol (Georges Dandin) de Josep d’Argila i Font; L’escola dels marits de Joan Camps i Arnau o Tots boijos, una peça de Julià B. Fernández inspirada en Le Mariage forcé que l’actor Jaume Capdevila arranjà per a l’escena.
